La
sensibilitat.
La sensibilitat general consisteix den captar els estímuls externs o interns i dur-los cap als centres d’integració de l’informació. Existeix una sensibilitat general superficial, també anomenada tacte, que s’encarrega d’interrelacionar l’entorn amb l’organisme, i altra sensibilitat general profunda o visceral, la qual arreplega les sensacions de les vísceres, és a dir, estímuls d’eixamplament de les parets, canvis de la química sanguinia, variacions de pressió sanguinia, etc.
El receptor sensorial serà l’encarregat de captar l’estímul. Els receptors sensorials transdueixen l’energia de l’estímul en impulsos elèctrics codificats per el sistema nerviós. Existeixen diversos criteris de classificació dels receptors sensorials.
Segons el tipus d’energia que transdueixen, els receptors sensorials poden ser:
· Mecanorreceptors.
· Termorreceptors.
· Barorreceptors.
· Quimiorreceptors.
· Nocirreceptors. No pertanyen estrictament a aquest criteri però s’inclouen en la llista.
· Sensibilitat somàtica.
o Exterorreceptors. Són quimiorreceptors, termorreceptors, mecanorreceptors, etc. Estan localitzats a nivell molt superficial, en la dermis.
o Propiorreceptors. Generalment són mecànics. Estan localitzats al voltant d’articulacions, en tendons musculars i en músculs.
· Interorreceptors. Són receptors del SN visceral. Es localitzen a nivell d’órgans i vísceres.
El tacte és la sensibilitat general superficial, i es troba a nivell de la pell.
La pell s’estructura en tres capes: una externa anomenada epidermis, que deriva de l’ectoderm, una mitja, anomenada dermis, que deriva del mesoderm, i una inferior anomenada hipodermis, que també deriva del mesoderm. En elles es localitzen els receptors superficials del tacte.
Existeixen distints tipus de receptors:
· Terminacions lliures. Capten les sensacions de dolor i tacte groser, superficial o protopàtic. També capten les sensacions de pressió i la sensibilitat termodolorosa (cremadura i congelació). En aquest últim cas, primer sentirem la sensació de calor i després la de dolor.
· Discs de Merckel. Es pareixen a les terminals lliures, però al terminal axónic existeix un disc on s’arreplega la sensació del tacte groser o superficial o protopàtic.
· Corpúscul de Meissner. Estan localitzats per baix de l’epidermis. Tenen una estructura arrodonida. Capten el tacte profund, discriminatiu o epicrític.
La diferència entre la sensibilitat grosera o protopàtica i la discriminativa o epicrítica és que la primera capta la sensació de tacte en si (presència d’objectes), mentres que la segona, a més d’açò està organitzada per punts localitzats, de tal forma que dona lloc a una especificació (forma, tamany... de l’objecte).
· Corpúscul de Krause. S’encarrega de la sensibilitat del tacte discriminatiu o epicrític i del térmic (possiblement solament del fred).
· Corpúscul de Ruffini. Capten el major o menor estirament de la pell. Són uns receptors en forma de fulla.
· Corpúscul de Golgi. Són estructures redones. Capten la pressió lleugera.
· Corpúscul de Pacini. Tenen forma de ceba. Capten la pressió i l’estirament profund, i també es troben al voltant de les articulacions, captant l’estirament de les càpsules articulars.
Existeixen principalment dos tipus de propiorreceptors, uns situats als músculs i altres situats als tendons, i ambdós participen als reflexos medul·lars.
Els propiorreceptors que es situen als músculs, formen unes estructures anomenades feixos neuromusculars. Els feixos neuromusculars capten els estiraments del múscul, així com les contraccions.
També tindrem propiorreceptors en els tendons, organitzats en feixos neurotendinosos.
Al voltant de les articulacions, tindrem corpúsculs de Pacini captant l’estirament de les càpsules articulars. També reconeixeran el dolor davant d’estimulacions excessives.
Existeixen de tipus químic, de tipus mecànic (reconeixen l’estirament dins de les parets dels órgans) i barorreceptors (per exemple al gaiato de l’aorta).
El gust és la sensibilitat localitzada en la llengua i el paladar, que s’encarrega de determinar els sabors.
En la superfície de la llengua i el paladar existeix un epiteli format per papiles gustatives, que tenen diverses morfologies. Existeixen algunes filiformes, altres cóniques, fungiformes, foliàcees i calciformes. Aquestes papiles determinen que entre papila i papila existisca una cripta, on trobem els botons gustatius, que són els receptors sensorials del gust.
Una cripta és en realitat un solc gustatiu, en el qual es troben en les parets laterals els receptors gustatius (quimioceptors). Els quimioceptors són en realitat cèl·lules centrals que capten els estímuls químics, i de les quals ixen uns axons que donaran lloc als nervis gustatius, el supratimpànic i l’infratimpànic. Al mateix temps, el glossofaringi i el vague també duran fibres gustatives.
Les papiles gustatives estaran distribuides segons la seua forma al voltant de la llengua. La V lingual estarà configurada per papiles calciformes. En la resta de la llengua, tindrem fungiformes en la porció proximal, foliàcees en els laterals (rugositats), cóniques en la part anteromitjal, i finalment filiformes en la punta. Açò determinarà també la distribució de la sensibilitat per als distints sabors: d’aquesta forma l’amarg sera percebut per la V lingual, l’àcid i irrigant per el mig, el dolç per la punta, i el salat per els costats.
L’innervació de les distintes regions serà la següent:
· Paladar. El gust estarà arreplegat per el nervi supratimpànic (branca del facial). La sensibilitat general serà arreplegada per el palatí posterior, branca del maxil·lar.
· Part posterior de la llengua. La sensibilitat general serà arreplegada per el laringi superior (branca del vague), així com per part del glossofaringi, que també arreplegarà part de la sensibilitat del gust.
· Des de la V lingual cap a davant. La sensibilitat general serà arreplegada per el nervi lingual (III branca del trigèmin), i el gust per l’infratimpànic.
· La zona intermitja de la V lingual serà innervada per interposició de les dues innervacions.
El supratimpànic i l’infratimpànic es dirigiran al gangli geniculat, on s’ajuntaran.
L’olfacte està localitzat a nivell de la mucosa nasal o pituita. Si fem un tall de la mucosa nasal, trobarem una sèrie d’estructures. Existiran cèl·lules basals de sosten, receptors olfactius, i glàndules de Bowman productores de moc.
Els receptors sensorials olfactius són quimiorreceptors en forma d’ampolles. D’aquests ixen axons que formen els nervis olfactoris que van al bulb olfactori.