POSICIONS:
Hi ha dos posicions
principals: la bipedestació o posició erecta, i la posició gitada o decúbito,
que pot ser supino (cap a dalt), prono (cap a baix), o lateral (dreta o
esquerra).
PLANS:
· Hi ha distints plans: el plànol coronal o frontal talla el cos en una secció anterior i una posterior, i és atravessat perpendicularment per l’eix anteroposterior o sagital.
· El plànol transvers, que talla al cos en dues meitats, una superior i una inferior, i que és atravessat per l’eix vertical o axial perpendicularment.
· Finalment el plànol sagital, que partix el cos en dues meitats, una esquerre i una dreta, i que és atravessat perpendicularment per l’eix transversal o horitzontal.
MOVIMENTS:
· Rotació: és el moviment realitzat sobre l’eix axial (plànol transvers u horitzontal).
· Lateralització: és el moviment realitzat sobre l’eix anteroposterior (plànol coronal).
· Abducció-aducció (separació aproximació): és el moviment d’aproximació o separació de les extremitats sobre l’eix anteroposterior (plànol coronal).
· Flexoextensió: és el moviment d’aproximació o extensió de les extremitats i el cos en l’eix transvers o horitzontal (plànol sagital).
El retrosoma està constituït per una part dura (raquis), i per una blanda (musculatura, nervis, lligaments, etc).
El raquis és l’eix del cos. És el responsable d’una de les majors característiques de l’esser humà, la posició de bipedestació.
· Transmissió de forces als peus i als braços.
· Soport de càrregues.
· Protecció dels órgans (medul·la, etc.).
· Movilitat (és flexible per al moviment).
El raquis seguirà les lleis físiques d’una columna flexible. Tindrà una sèrie de curvatures que permitiran la flexibilitat al moviment i altres funcions. En el fetus no estan presents i en el xiquet estan atenuades. Des de dalt cap a avall, presentarà: una lordosis cervical (curvatura cap a davant), una cifosis dorsal (curvatura cap a darrere), una lordosis lumbar i una cifosis sacra. Aquestes curvatures permetran que les funcions del raquis es desenvolupen totes a l’hora.
· Raquis cervical: Està format per la lordosis cervical, la qual està constituïda per 7 vértebres cervicals. La seua funció és la transmissió de forces des del cap, la transmissió de càrregues del cap i el moviment del cap (a més de la funció de protecció de la medul·la de tot el raquis).
· Raquis dorsal o toràcic: Està constituït per 12 vértebres dorsals o toràciques que formen la cifosis dorsal o toràcica. Té la funció del soport de càrregues i transmissió de forces (cap als braços). Protegeixen totes les vísceres toràciques a més de la medul·la).
· Raquis lumbar: Es troba en la cifosis lumbar. Està format per cinc vèrtebres lumbars. Té la funció de soportar càrregues. Soporta molt de pes ja que són les més inferiors. És una zona que presenta molta movilitat, i a més s’encarregarà de la protecció de les vísceres abdominals a més de la medul·la.
· Raquis sacre: Es situa en la cifosis sacra. És un ós format per la fusió de cinc peces. S’encarrega de la transmissió de forces als membres inferiors. Té una movilitat nula, excepte en les dones a l’hora del part. S’encarrega de la protecció de les vísceres pélviques.
· Coccix: Està format per dos o tres peces. No té cap funció. Són restes atrófics.
Les vértebres estan formades per un cos vertebral, que es situa en la part més ventral, i un arc neural en la seua part més dorsal. Els punts d’unió entre el cos vertebral i l’arc neural són els pedículs. Aquests tres elements determinen el forat neural o vertebral.
L’arc neural té una série de parts: El pedícul es continua amb dos tubercles cap amunt i cap avall anomenats apófisis articulars (superiors e inferiors). Hi haurà dos de cada en cada costat de l’arc neural. En la cara interna i externa de les apófisis articulars trobarem les carilles articulars, que articularan amb la següent vértebra. L’arc continuarà en dues làmines que s’uniran per darrere en una apófisis espinosa. Lateralment a tot el conjunt tindrem les apófisis transverses.
Funcionalment parlant, tindrem dos columnes: una anterior o ventral formada per l’articulació desl cossos, que s’ocuparà de la transmissió de forces i subjecció del pes, i una altra posterior o dorsal que tindrà la funció del moviment i protecció de la medul·la.
Una volta articulades les peces, a nivell del pedícul apareixen uns forats que són els forats de conjunció, per on eixiran els nervis raquidis o metamérics.
La primera i la segona són dos vértebres especials: atles i axis. La resta són vértebres cervicals tipus, encara que la C6 i la C7 presenten característiques especials per estar en transició cap a les vértebres dorsals.
Aquesta vértebra té un cos cervical xicotet, perque suporta poc pes. Hi ha un predomini del diàmetre transvers front a l’anteroposterior del cos vertebral. El cos és un cos prou prim.
Paral·lelament al cos hi haurà dos tubercles laterals anomenats apófisis de Lüschka, que articularan amb les vértebres superiors facilitant el moviment. El pedícul és un pedícul gran, bituberós, del qual ixen dos tubercles (anterior i posterior). Entre ells trobem un forat anomenat forat transvers, per el qual passa l’artèria vertebral.
Les apófisis articulars tindran les seues carilles articulars en angle diagonal, quasi horitzontal.
L’arc neural acabarà en unes apófisis espinoses bituberoses molt robustes, en les que aniran agarrats ligaments i forts músculs. El forat neural és un forat molt gran.
Té una funció especial: s’encarrega del moviment del cap.
Aquesta vértebra cervical no té cos vertebral en la seua part anterior, si no que sols hi ha un arc anterior. En la part més ventral de l’arc estarà el tubèrcul anterior, on s’insertaran músculs molt potents.
En la cara posterior de l’arc anterior trobarem una careta articular que articularà amb l’apófisis odontoides de l’axis.
Trobarem unes masses laterals en les que hi haurà una careta articular, anomenada cavitat glenoidea, que articularà amb la base del crani.
Hi ha unes altres carilles articulars just per davall de la cavitat glenoidea, que articularan amb el axis.
Als costats de la vértebra hi haurà una apófisis transversa monotubedosa, amb un forat transvers per a que passe l’artéria vertebral.
La part posterior no acaba ni en làmines ni en apófisis espinosa, si no en un tubércul posterior. Els arcs vertebrals formaran els arcs posteriors.
El cos de l’axis és un cos molt especial. En la seua part superior apareix una apòfisis anomenada odontoides (en forma de dent), en direcció vertical cap a damunt). Aquesta articularà amb la careta articular del tubercle anterior de l’atles.
Lateralment tindrem dos masses òssies, en les quals tenim unes carilles articulars superiors que articulen amb les carilles articulars de l’atles. També tindrem carilles articulars inferiors.
Les darreres masses laterals acaben amb dues apófisis laterals monotubedoses amb un forat transvers per on passarà l’artèria vertebral.
En l’arc neural trobarem dos làmines que acabaran en una apòfisis espinosa bitubedosa.
A nivell de les apófisis transverses, el tubèrcul anterior està molt desenvolupat. S’anomena tubercle carotideo, ja que pel seu costat passa l’artéria carótida.
Adquireix morfologia dorsal. És una vértebra molt prominent. El seu cos és el més gran de totes les cervicals. Les apófisis articulars van fent-se verticals (ja que en les cervicals estaven en un planol diagonal).
L’apófisis espinosa és monotubedosa i la més prominent de totes les cervicals.
En el cos, el diàmetre anteroposterior és igual al transvers.
El cos vertebral és més robust que en el raquis cervical perque ha de suportar més pes. Aquest cos tindrà un predomini del diàmetre anteroposterior front al diàmetre transvers. Lateralment al cos vertebral, dalt i baix, tindrem dues carilles articulars, una a cada costat (sumant un total de quatre a cada cos vertebral). Ací articularan les costelles.
Les apófisis articulars seran molt verticals, ja que no tenen pràcticament movilitat.
Les apófisis transverses seran bitubedoses, i tindran també una careta articular per a cada costella. Les làmines de l’arc neural seran grrans, qualsi verticals, i acabaran en una apófisis gran i molt vertical, però que és monotubedosa. El forat neural és més xicotet que en les cervicals.
Sols trobarem una careta articular en els laterals del cos vertebral (la que està situada més superiorment.
Sols trobarem una careta articular en els laterals del cos vertebral (la que està situada més superiorment.
Les apófisis transverses tampoc tindran caretes articulars per a l’angul de la costella (costelles flotants).
Perdran la morfologia dorsal aproximant-se a
la lumbar. Tindran un cos robust, i les apófisis espinoses horitzontals i
robustes.
Predomina el diàmetre transvers del cos vertebral sobre l’anteroposterior. El cos és molt més gros i molt més gran.
Els pedículs són més forts encara que en les vértebres dorsals. Té apófisis transverses monotubedoses anomenades costiformes perque són molt robustes i ixen horitzontalment.
Tenen unes apófisis articulars superiors e inferiors amb carilles articulars per a articular amb la vèrtebra anterior i posterior, les quals seran verticals i tindran molta movilitat.
En les apófisis articulars superiors trobem un xicotet tubèrcul anomenat tubèrcul mamilar. Entre el tubèrcul mamilar i l’apófisi costiforme tindrem un altre tubèrcul anomenat accessori. Les làmines ababaran en una apòfisi espinosa molt robusta i horitzontal, que és molt ampla. Aquestes apòfisis serveixen per a que s’agarren els músculs lumbars, de gran potència.
Hi haurà uns forats de conjunció molt grans per a la eixida dels nervis raquidis.
Aquesta vértebra articularà amb el sacre. Aquesta articulació s’anomena promontorio, i té certa inclinació, de tal forma que la vértebra no és igual de grossa per davant que per darrere. És una vértebra amb un cos molt gran.
És un únic ós format per la fusió de cinc peces óssies. Té forma de mitra invertida.
Veem dos masses laterals que formen les ales del sacre, i quatre forats a cada costat, anomenats forats de conjunció (per ells eixiran les arrels anteriors presomátiques. Entre cada forat quedaran unes línies que són les restes de la fusió de les vértebres.
És molt més rugosa. Trobem en el centre una cresta anomenada cresta mitja. El seu origen està en la fusió de les apòfisis espinoses. Lateralment a ella trobem també els forats de conjunció dorsals per els que eixiran els nervis raquidis retrosomàtics.
Entre els forats i la cresta trobem uns altres tubèrculs que donaran lloc a la cresta intermitja, fruït de la fusió de les apòfisis articulars. Per fora dels forats trobarem la cresta lateral o externa, fruït de la fusió de les apòfisis transverses.
El sacre tindrà un conducte que equival al conducte raquidi, i que s’anomena conducte sacre. Acabarà en la part externa en forma de ferradura denominant-se hiat del sacre.
En la part corresponent a les ales del sacre hi ha una superfície articular per a articular amb el coxal, formant l’articulació sacroilíaca.
El cóccix s’articula en el vértex cel sacre. Careix d’importància.
Una articulació és qualsevol part del cos que s’encarregue d’unir dos ossos.
Estan formades per la própia articulació i els lligaments extrínsecs de l’articulació.
Els límits per la part ventral seran els cossos vertebrals. Els límits per dalt i per baix seran els peduncles de la vértebra superior i l’inferior. El límit dorsal seran les apófisis articulars de la vértebra superior e inferior.
No són una articulació verdadera, ja que no tenen tots els elements d’una articulació, però si que tenen uns elements fibrosos que unixen els dos elements ossis (disc intervertebral).
El disc intervertebral té dues parts: El nucli pulpós i l’anell fibrós. El nucli pulpós és dur. L’anell fibrós està format per capes fibroses concéntriques, de forma que les fibres de cada capa tenen direccions alternants, formant un emmaranyat que augmenta la resistència per a impedir que se’n isca el nucli pulpós. El disc intervertebral s’adapta perfectament al cos vertebral. El disc vertebral té la funció d’amortiguar càrregues i transmetre les forces. Es comportarà com una rótula. Actuarà de distinta forma depenint del tipus de força que actue:
· Axials (longitudinals):
o Simétriques (per igual en tot el disc): provocaran la compresió axial o l’elongació axial.
o Asimétriques: si són posteriors provocaran l’extensió del raquis. Si són anteriors provocaran la flexió del raquis i si són laterals la lateralització del raquis.
· Tangencials (transversals): provocaran el cisallament i la rotació del raquis.
Actuació del nucli pulpós:
El nucli pulpós té un gran contingut d’aigua. Quan fem una compressió axial, l’aigua passa al cos vertebral (porós). Al llarg del dia, el disc anirà perdent aigua. Pel matí medim dos centímetres més que per la nit. Quan le cos està en repós, eixa aigua torna al nucli pulpós. Quan les forces axials actuen simétriques sobre el disc vertebral, actuen les forces d’imbibició.
Quan les forces asimétriques actuen sobre el disc vertebral, aquest es comporta com una rótula. Quan aquestes forces actuen per davant, el nucli pulpós es desplaça cap a darrere, produïnt la flexió. Quan les forces actuen per davant, el nucli anirà cap a darrere (efecte de rótula).
La hérnia discal:
Si les forces axials asimétriques són massa fortes, el nucli pulpós es deteriora, degenera, i se’n ix de l’anell, produïnt una hérnia discal. Les hérnies poden produïr-se per postures inadequades (flexions contínues).
Són les articulacions formades per les apófisis articulars. Sols permiteixen un moviment de relliscament.
Lligaments:
Són uns elements fibrosos que reforçaran i juntaran les articulacions. Formen part de l’articulació. Hi ha varios:
· Lligament interlaminar o groc: unirà les làmines vertebrals. S’inserta en les làmines de les vértebres, formant un tapissat groc.
· Lligamens interespinós i supraespinós: uniran els apófisis espinoses.
o Lligament interespinós: Anirà unint les apófisis espinoses, situant-se entre cada apófisis.
o Lligament supraespinós: Va com una cinta per damunt de les apófisis espinoses, insertant-se en elles. A nivell cervical és molt important perquè adquirix unes dimensions i unes formes molt grans. A nivell cervical eixirà de la base del crani i de cada una de les apófisis espinoses per a anar a insertar-se en l’apófisis espinosa de C7. Fins ací s’anomena lligament cervical posterior.
· Lligaments vertebrals comuns anterior i posterior: uniran els cossos vertebrals per davant i per darrere.
o Lligament vertebral comú anterior: Va per tota la cara anterior dels cossos vertebrals, insertant-se en els discs i en els cossos vertebrals.
o Lligament vertebral comú posterior: Anirà per la cara posterior dels cossos vertebrals, per dins del canal raquidi. S’inserta en els cossos vertebrals de tal forma que dona una imatge fenedurada.
· Lligaments intertransversos: uniran les apófisis transverses. S’insertaran en les apófisis transverses al llarg de tot el raquis.
Moviments de les artródies
i el disc:
· Forces asimétriques posteriors: Les apófisis articulars s’ajunten, comprimint-se. Es produeix l’extensió.
· Forces asimétriques anteriors: Es separen les articulacions de les apófisis articulars. Es produeix la flexió.
· Forces asimétriques laterals: Per una part es separen les apófisis articulars mentres que per l’altra s’aproximen. Es produeix la lateralització.
· Forces tangencials: Es produeix un cisallament per relliscament tangencial.
És una anfiartrosis amb una série de lligaments:
· Sacrocoxígeos anteriors: Van des de la cara anterior del sacre (segon o tercer forat), creuant-se, fins a la segon o tercera peça coxígea. Sacrocoxígeos anteriors laterals: Van des de la part lateral del sacre fins a l’espina transversal de la segona o tercera peça coxígea.
· Sacrocoxígeos posteriors: Van des de la cara posterior del sacre (tercer o quart forat, a nivell del hiato), fins a la cara posterior de la segon vértebra coxígea, sense creuar-se. Hi ha uns altres que tenen la mateixa inserció en el sacre i van a la espina de la segon vértebra coxígea.
Està formada per varies articulacions:
Una articulació occipito-atloidea entre l’occipital i l’atles. És una articulació bicondílea. S’encarrega dels moviments de flexo-extensió del cap.
Una articulació atlo-axoidea entre l’atles i l’axis, que és una artródia i fa moviments de relliscament.
Una articulació odonto-atloidea, entre la odontoides de l’axis i l’atles. És una articulació de tipus trocoide, de forma que permiteix els moviments de rotació del cap.
Morfológicament són tres articulacions però funcionalment sols és una (enartrosis).
Lligaments:
§
Cara
anterior:
o
Lligament occipitoatloideo
anterior. S’inserta en la part inferior de la làmina basilar i en el cos de
l’atles. Hi ha dos fibres:
§
Profund.
§
Superficial.
o
Lligament atloaxoideo
anterior. S’inserta en el cos de l’atles i en la cara anterior del cos de
l’axis.
o
Lligament vertebral comú
anterior. S’inserta en una regió superior a on s’inserta l’occipitoatloideo de
la llàmina basilar i en la cara anterior del cos de l’axis (en la seua part
inferior), el disc intervertebral entre C2 i C3 i la part superior de C3.
Continuarà cap avall com a vertebral comú anterior.
§
Interns o
mitjos:
o
Lligament apical o
basiodontoideo. S’inserta en la base de la llàmina basilar i en la punta de
l’apófisis odontoidea.
o
Lligament occipitoodontoideo
lateral o alar. S’inserta en els cóndilos de l’articulació occípitoatloidea i a
l’apòfisis odontoides.
o
Lligaments creuats: són tres
lligaments:
§
Lligament transvers.
S’inserta en la cara posterior del cos de l’atles, envoltant a l’apòfisis
odontoides.
§
Lligament occipital
transvers o transvers atloideo. S’inserta en la llàmina basilar i en el
lligament transvers.
§
Lligament transversaxoideo.
S’inserta en el lligament transvers i en la base de l’apòfisis
odontoides.
o
Lligament occipitoaxoideo
mig. S’inserta en la punta de la llàmina basilar i en la punta inferior de la
cara posterior de l’axis. Recobrix els lligaments creuats.
o
Lligament occipitoaxoideo
lateral. S’inserta en la làmina basilar i en la punta inferior de la cara
posterior de l’axis. Recobreix els lligaments creuats.
o
Lligament vertebral comú
posterior. S’inserta en la làmina basilar per la cara interna (dins de la bòveda
craneana) i en el disc intervertebral de C2 i C3. A partir d’ací continuarà com
a vertebral comú posterior.
§
Posteriors:
o
Lligament occipitoatloideo
posterior o groc. S’inserta en la part més anterior de l’occipital i en l’arc
neural de l’atles.
o
Lligament atloaxoideo
posterior. S’inserta en l’arc neural posterior de l’atles i en l’arc neural
posterior de l’axis.
o
Lligament occipitoatloideo
lateral. S’inserta en els condils craneals i en els arcs neurals posteriors de
l’atles.
o
Lligament interespinós.
S’inserta en l’apòfisis espinosa de l’atles i en l’apófisis espinosa de l’axis,
per fora del lligament atloaxoideo posterior.
o
Lligament epiespinós de la
nuca o lligament suspensori de la nuca o lligament cervical posterior. Va per
damunt de tots els anteriors.
Luxació: L’apófisis odontoides pot eixir-se’n del seu lloc. És derivada d’un traumatisme que fa que l’odontoides trenque els lligaments que la contenen. Es produeix la mort instantània, ja que darrere de l’odontoides es troba el romboencèfal, on es troben els punts de regulació vital de l’organisme (es produeix una descerebració, ja que es trenca la comunicació de l’encéfal amb la resta del cos). Açò es produeix en l’ahorcament. En els traumatismes d’accident de cotxe també és freqüent.
·
Lateralització: Total 75
graus:
o
20 graus
lumbar.
o
20 graus
dorsal.
o
35 graus
cervical.
·
Flexo-extensió:
o
Flexió total 110 graus (més
de 110 per a gent entrenada).
§
40 graus
cervicals.
§
10 graus
dorsal.
§
60 graus
lumbar.
o
Extensió total 140
graus.
§
75 graus
cervical.
§
30 graus
dorsal.
§
35 graus
lumbar.
·
Rotació: Total 85-90
graus.
o
45-50 graus
cervica.
o
35 graus
dorsal.
o
5 graus
lumbar.
o
Contant també el crani i la
pélvis: 5 graus més.
En l’evolució de l’embri´ó
el miotomo dona lloc a l’epímer i l’hipòmer. L’epímer donarà lloc a la
musculatura retrosomàtica extensora de la part posterior o dorsal del cos.
L’hipòmer donarà lloc a una musculatura presomàtica flexora. Aquesta musculatura
emigrarà arrastrant les arrels nervioses i la vascularització que naix en el
mateix lloc on es forma la musculatura. Per aquesta raó els nervis tindran dos
arrels, una dorsal i una ventral, i depenint del tipus de musculatura de
l’esquena, aquesta vindrà innervada per una o per l’altra arrel.
Així la musculatura
retrosomàtica estarà formada per la musculatrua emigrada o intrínseca,
d’innervació emigrada, i la musculatura intrínseca, que tindrà innervació
metamérica.
La musculatura retrosomàtica
intrínseca monometamérica és la més interna. Els músculs segueixen la divisió
metamérica. Veure quadre.
És més llarga que la
monometamérica. Es troba en un plànol més superior. Ve innervada per innervació
metamérica, però cada múscul està innervat per molts nérvis metamérics
(5-10).
Aquests músculs conformen la
capa més superficial. Estan innervats per nervis especials (emigrats). També
estan vascularitzats per artèries especials. Veure quadre.
Les rames cutànees
arreplegaran la sensibilitat dividides en metàmers.
L’esquena quedarà dividida
en una sèrie de regions: De dalt a baix, regió cervical, dorsal, lumbar i sacra
o sacrolumbar.
·
Límits. Els límits de la
regió cervical estan compresos per la part superior en la línia entre les
apófisis mastóides i la curvatura occipital; per la part inferior en la línia
imaginària que va de l’acrómion a l’apófisis espinosa de la sèptima cervical; el
límit lateral serà el borde lateral extern.
·
Capes. La capa més profunda
serà la capa de musculatura intrínseca monometamèrica, que compren als músculs
interespinosos, transversospinosos i intertransversos. Aquests estaran envoltats
per l’aponeurosis profunda del retrosoma, que envoltarà a tot el grup muscular i
separarà aquest plànol del següent. Cada un d’ell anirà envoltat per la seua
aponeurosis.
La capa intermitja estarà
formada per musculatura intrínseca multimetamérica, i a l’altura cervical
tindrem als músculs digàstric, longísim major i menor del cap, longísim del
coll, la porció costocervical del múscul ílio-costo-cervical i els músculs
esplenios del coll i del cap. Tot aquest conjunt vindrà innervat per el nervi de
arnold i irrigat per l’artéria occipital. Tot el conjunt estarà envoltat per
l’aponeurosis profunda de l’esquena.
En la capa muscular
superficial trobarem la musculatura extrínseca o emigrada. En la regió cervical
trobarem el trapeci, irrigat per l’artéria cervical profunda e innervat per
l’ansa de l’espinal i part de l’angular, innervat pel nervi de l’angular (branca
del nervi del romboides, quinta arrel presomàtica cervical del plexe braquial).
Tot aquest conjunt de músculs estarà envoltat per l’aponeurosis superficial de
l’esquena.
Per damunt de tot el conjunt
muscular trobarem una capa de teixit adipós que constitueix el teixit cel·lular
subcutani i finalment la capa de pell, la qual contindrà les arrels nervioses
sensitives cutànees.
·
Límits. El límit superior
quedarà definit pel límit de la regió cervical. El límit lateral quedarà definit
per la línia vertical que passa per la vorera espinal de l’escàpula i els angles
de les costelles. El límit inferior estarà format per la línia horitzontal
tangent que passa per la primera lumbar.
·
Capes. La capa més profunda
estarà formada per la musculatura intrínseca monometamérica, la qual estarà
envoltada per l’aponeurosis profunda del retrosoma.
La capa muscular intermitja
estarà formada per musculatura intrínseca multimetamérica, i a nivell dorsal
trobarem el tríceps espinal. Aquesta capa quedarà coberta per l’aponeurosis
profunda de l’esquena.
La capa muscular superficial
estarà formada per la musculatura extrínseca o emigrada. A nivell dorsal
trobarem els serratos, els músculs romboides major i menor, el trapeci i el gran
dorsal. Els serratos estaran envoltats per una aponeurosis comú per als dos, de
tal forma que en la regió on no hi ha serratos, les aponeurosis es fusionaran i
formaran una única aponeurosis interserràtica.
Per damunt d’aquesta capa
muscular trobarem l’aponeurosis superficial de l’esquena, el teixit cel·lular
subcutani i finalment la pell.
·
Límits. El límit superior
serà el límit inferior dorsal. El límit inferior serà la línia que passa per les
espines ilíaques. Els límits laterals seran els bordes de la massa comú
sacrolumbar.
·
Capes. La capa més profunda
estarà formada per músculs intrínsecs monometamérics, envoltats per
l’aponeurosis profunda del retrosoma.
La capa muscular intermitja
estarà formada per músculs intrínsecs multimetamérics. A nivell lumbar trobarem
el tríceps espinal. Si el tall és molt caudal, trobarem que no hi haurà tres
fàscies sino una única massa comú sacrolumbar. Tota aquesta capa estarà coberta
per l’aponeurosis profunda de l’esquena.
La capa muscular més
superficial estarà formada per la musculatura extrínseca o emigrada. En la regió
lumbar trobarem al serrato inferior i al gran dorsal. La innervació d’aquest
últim sera les rames intercostals IX, X, XI, i XII. Estarà irrigat per l’artéria
subescapular. Tota aquesta capa estarà envoltada per l’aponeurosis superficial
de l’esquena. Finalment trobarem la capa cel·lular subcutànea i la
pell.
·
Límits. El límit superior
vindrà marcat per el final de la regió lumbar. El límit inferior vindrà donat
per la punta del coccix, on conflueixen els glúteos.
·
Capes. La capa més profunda
estarà formada per la musculatura intrínseca monometamérica. Aquesta estarà
coberta per l’aponeurosis profunda del retrosoma.
La capa intermitja estarà
formada per la musculatura intrínseca multimetamérica. A nivell del sacre sols
trobarem la massa comú sacrolumbar, i algunes fibres del glúteo. Aquesta capa
estarà recoberta per l’aponeurosis lumbar.
La capa superficial estarà
formada per la musculatura extrínseca o emigrada, i a nivell sacre sols trobarem
al gran dorsal. L’aponeurosis superficial de l’esquena s’apegarà amb
l’aponeurosis lumbar i amb la pròpia apòneurosis del gran dorsal per a formar
l’aponeurosis lumbar propiament dita o aponeurosis
lumbosacra.
Trobarem diversos espais
topogràfics d’especial interés al llarg de tota l’esquena.
·
En primer lloc, el triangle
dels oblicus, situat a la nuca, el qual estarà limitat per els oblicus major i
menor i el recte posterior major del cap. En ell podrem trobar l’artèria
vertebral a la seua eixida de l’atles.
·
Triangle de petit: És un
espai topogràfic situat en la regió dorsal. Aquesta regió estarà limitada per un
costat per el gran dorsal i per altra per els músculs oblícus de l’abdomen.
·
El triangle de grinfelt: És
un espai topogràfic situat en la regió lumbar.