EL CRANI.

El crani està composat per dues parts, per un costat el neurocrani (composat per la base del crani i la bòveda craniana), que alberga la massa encefàlica, i per altra part l’esplacnocrani o massís facial.

El neurocrani.

Està format per dues estructures, per un costat la base, i per altre la bòveda craniana.

La base del crani.

Formació de la base del crani.

La base del crani es forma per ossificació endocondral, de tal forma que s’ossificarà a partir d’una sèrie de cartílags.

Dos cartílags inicials donaran lloc al cartílag precordal, el qual finalment donarà lloc a l’ós etmoides. Dos cartílags distints als anteriors donaran lloc al cartílag polar, el qual donarà lloc al cos de l’esfenoides. El cartílag ala temporal donarà lloc a l’ala major de l’esfenoides. La conjunció dels cartílags paracordals, els tres primers cartílags occipitals i la part més cefàlica de la notocorda donaran lloc a la làmina basilar, que és la base de l’os occipital.

Existirà un eix principal en el centre del crani, format per l’etmoides, l’esfenoides i la llàmina basilar.

Es formaran una sèrie de forats en la base del crani com a resultat de l’influència de les estructures prèvies a l’ossificació sobre els cartílags en formació. Aquestes estructures seran els parells craneals, les artèries carótides internes, meníngees i vertebrals, i la vena iugular interna.

Parells craneals:

		Situació.	Evolució dels óssos.	Forat que atravessa.
I parell craneal (n. Olfactiu).		Etmoides.	L’etmoides creix al voltant dels nervis, formant una llàmina foradada.	Llàmina cribosa de l’etmoides.
II parell craneal (n. Óptic).		Entre el cos i l’ala menor de l’esfenoides.	Quan el cos es fusiona amb l’ala, ambdós envolten al nervi.	Conducte óptic.
III parell craneal (n. Motor ocular comú).		Entre les ales major i menor de l’esfenoides.	És resultat de la convergència dels extrems de les ales major i menor de l’esfenoides.	Fenedura esfenoidal.
IV parell (n. Patètic).
V parell (n trigémin).	Branca oftàlmica.
	Branca maxilar.	Entre l’ala major de l’esfenoides i la prolongació la teral de la làmina basilar.	L’ala major de l’esfenoides creix cap a darrere i engloba la branca maxilar i mandibular.	Forat redó major.
	Branca mandibular.			Forat oval.
VI parell (n. Motor ocular extern).		Entre les ales major i menor de l’esfenoides.		Fenedura esfenoidal.
VII parell (n. Facial i part de la sensibilitat auditiva).		Penyasc del temporal.	Quan es forma el penyasc, aquest els envolta als dos.	Orifici del conducte auditiu extern.
VIII parell (n. Estatoacústic).
IX parell. (n. Glossofaríngeo).		Part posterior del forat rasgat primitiu (forat rasgat posterior).	El penyasc partix el forat rasgat primitiu donant lloc al forat rasgat anterior i el posterior.	Forat rasgat posterior.
X parell. (n. Neumogàstric o vague).
XI parell. (n. Espinal o accessori).
XII parell. (n. Hipoglosso).		Part anterior del forat occipital.	La làmina basilar tanca el forat occipital. El nervi quedarà envoltat per la llàmina basilar i eixirà per davant de les carilles glenoidees.	Conducte condíleo anterior.

Al mateix temps, la bóveda craniana va formant-se. Els ossos frontals confluiran en el centre i es fusionaran. En la part inferior, confluiran en la línia mitjana amb l’esfenoides. Els ossos frontals continuaran describint una curva per a formar part de l’órbita, i confluiran amb les ales menors de l’esfenoides.

Elements vasculars.

	Situació.	Evolució dels ossos.	Forat que atravessa.
Artèria carótida.	Vértex del penyasc de l’os temporal.	L’os envolta l’artèria. En aquest punt l’artèria forma un sifó, de forma que el sifó queda dins de l’ós.	Forat carotidi.
Vena iugular interna.	Entre el penyasc i la làmina basilar.	Es forma quan conflueixen el penyasc i la làmina basilar.	Forat rasgat posterior.
Artèria meníngea mitjana.	Os temporal.	L’os temporal l’envolta.	Forat redó menor.
Artèria vertebral.	Làmina basilar.	Es forma quan la làmina basilar tanca el forat magne.	Forat occipital o magne.

Topografia de la base del crani.

Visió endocraneal.

A base de l’endocrani podrem observar 3 foses o compartiments:

La fosa endocraneal anterior anirà des de l’os frontal fins a la vora posterior de les ales menors de l’esfenoides.

Lateralment, en el front trobarem les apofisis orbitàries de l’os frontal, les quals tindran improntes dels solcs encefàlics per la seua cara endocraneal. Darrere d’aquestes trobarem tota una superfície llisa que donarà cabuda a l’encèfal, i també tindrà improntes dels solcs encefàlics.

Mitjalment a les apófisis, trobarem els sinus frontals (dues càmares d’aire incloses en l’os frontal), que produeixen una cresta cap a dins en aquest (cresta mitjal interna). A continuació de la cresta trobem un forat ceg que no té cap utilitat. Just després es situarà la llàmina cribosa de l’etmoides, acribillada per 20 forats, i partida en dues per l’apòfisis crista galli. Darrere es situa el cos de l’esfenoides, que tindrà a cada costat els conductes óptics, els quals es prolonguen cap a darrere donant lloc a les apòfisis clinoides anteriors, les quals pareix que intenten tancar per dalt la cadira turca. En aquesta cavitat s’assentarà el pol frontal de l’encèfal.

La fosa endocranial mitjana es troba entre la vora posterior de les ales menors de l’esfenoides i la vora superior del penyasc del temporal.

Lateralment trobarem les fenedures esfenoidals, situada entre l’ala menor i l’ala major de l’esfenoides, com a resultat de la convergència dels extrems laterals de l’ala major i menor de l’esfenoides (aquest forat serà comunicant entre l’órbita i la cavitat craneal). Les ales majors de l’esfenoides, descriuran una U, de tal foma que pujaran per a formar part de les parets laterals de la bóveda craneana, limitant amb els ossos frontal, parietal i temporal. En l’ala major de l’esfenoides es trobaran els forats redó major i menor, i el forat oval, dels quals ja hem parlat.

Limitant amb l’esfenoides trobarem el penyasc del temporal, des del qual es prolongarà la conxa del temporal. En el vértex del penyasc es situarà el forat carotidi (aquest tindrà forma de sifó, de tal forma que els forats d’eixida interns estaran més prop entre ells que els forats d’entrada externs. El sifó del forat carotidi estarà totalment dins de l’os. La funció fisiològica d’aquesta estructura serà controlar la pressió arterial de la caròtida per a que aquesta siga sempre constant en l’interior del crani). Entre l’ala major i el penyasc, el forat rasgat anterior sol estar ocupat per nervis petrosos (parasimpàtic).

En aquesta àrea existeixen altres foradets inconstants ocupats per vènules, arterioles o petits nervis. Són els forats d’Arnold, Jakobson i Vesalio.

En la part mitjana de la fosa es troba la cadira turca, limitada per davant per les apòfisis clinoidees anteriors, i per darrere per les posteriors. Entre les dues apòfisis clinoides posteriors podrem trobar el dorsum sellae. Existiran al mateix temps unes apòfisis clinoidees mitjes.

La fosa endocraneal posterior es situa entre el límit superior del penyasc i el final posterior de la base del crani.

Mitjalment trobarem la làmina basilar i el forat magne o forat occipital. En les voreres del forat magne trobarem els forats occipitals, pels quals passa el parell XII ( aquests forats eixiran per davant de les carilles glenoidees de l’occipital).

Lateralment trobarem el forat rasgat posterior, el qual separa al temporal de l’occipital. Per ací passaran de darrere a davant la iugular interna, el IX, el X i el XI. El forat rasgat posterior estarà dividit en dues parts per l’apòfisis iugular (una protuberància de l’os temporal), que són el forat iugular (el més posterior) i un forat anterior. En la cara posterior del penyasc trobarem dos forats: el forat del sac endolimfàtic i el forat del conducte auditiu intern (per aquest últim entraran el parell VII i VIII.

Des d’una visió lateral endocraneal de la base del crani podrem observar com les tres foses constitueixen tres nivells que allotjaran a distintes parts de l’encèfal cada una. La fosa anterior serà ocupada per la part anterior de l’encèfal. La fosa mitjana serà ocupada per la punta de l’escorça temporal. La fosa posterior allotjarà el tronc cerebral i el cerebel.

Visió exocraneal.

De davant a darrere trobarem els següents ossos: l’etmoides, el frontal, l’esfenoides, el temporal i l’occipital.

La línia divisoria entre la bóveda craneana i la base del crani discorrirà des de la línia de l’órbita en l’os frontal, passant per l’arista que delimita la cara esfenotemporal de l’esfenozigomàtica de l’ala major de l’esfenoides, la part inferior de l’arrel de l’apòfisis zigomàtica del temporal, la part externa de l’arrel de l’apòfisis mastoides i la línia occipital superior.

Existeixen dues línies divisòries clàssiques utilitzades per a demarcar topogràficament aquesta zona: la línia bizigomàtica (discorre entre les apòfisis zigomàtiques), i la línia bimastoidea (discorre entre les apòfisis mastoidees). Delimitaran una regió anterior u orbitària, una regió mitja o iugular i una regió posterior u occipital.

· En la regió anterior u orbitària trobem mitjalment la làmina vertical i les masses laterals (cornets) de l’etmoides. Entre una i altra existeix una fenedura (fenedura etmoidal) al fons de la qual observem la làmina cribosa.

Lateralment podem observar la cara superior de les òrbites, delimitades frontalment per la vora orbitària del frontal. En elles podem trobar un surc (a voltes es constitueix un conducte) anomenat conducte orbitari superior. Un poc per darrere d’açò trobem l’ala menor de l’esfenoides, limitant amb l’etmoides i el frontal. Atravessant-la trobem el conducte óptic. Entre l’ala menor i la major de l’esfenoides trobarem la fenedura esfenoidal. Entre el maxilar i l’esfenoides trobarem la fenedura esfenomaxilar (l’estudiarem a l’esplacnocrani). La sortida del forat redó major serà directament cap a l’esplacnocrani, per la qual cosa tampoc l’estudiarem ací.

· En la regió mitja o iugular podrem trobar dues zones, una mitjal i una lateral.

La zona mitjal estarà emmarcada per les apòfisis pterigoides i els dos còndils. En ella podrem trobar la làmina basilar de l’occipital i el cos de l’esfenoides. Sobre el cos d’aquest os existeix una línia mitjana anomenada cresta de l’esfenoides. L’os vómer articularà sobre el cos de l’esfenoides.

En la zona lateral trobarem gran quantitat de forats. Per tal d’orientar-nos definirem un quadrilàter i una diagonal, que donaran lloc a dos triangles. Els vértex del quadrilàter seran l’apòfisis pterigoides, el cóndil, l’apòfisis mastoides i la base de l’apòfisis zigomàtica. La diagonal anirà de l’apòfisis pterigoides a la mastoides. Així quedaran definits un triangle anteroextern i un posterointern.

En el triangle anteroextern trobarem la cara zigomàtica de l’ala major de l’esfenoides. Ací s’insertaran alguns músculs mastegadors. En aquesta superfície es trobarà l’obertura externa del forat oval i la del forat redó menor. El forat redó major no té obertura a l’exocrani. En la base de la pterigoides apareixerà un altre forat, obertura exterior del conducte vidiano, per el qual entraran al viscerocrani diversos nervis petrosos. Mitjalment a tots aquests forats, els quals es disposen en línia, trobarem el forat rasgat anterior. Lateralment a la línia de forats trobarem la cisura de Glasser (es tracta d’una línia de sutura temporotimpanal que es disposa lateralment a la cavitat glenoidea de l’articulació temporomandibular. L’os timpanal forma la paret anterior del conducte auditiu extern, que és el forat que s’obrirà més lateralment. L’os timpanal es continuarà mitjalment en forma de cunya, de forma que en el vértex més mitjal apareixerà un forat que durà a la cavitat timpànica. Aquest forat es continuarà mitjalment amb un solc en l’articulació entre el penyasc i l’esfenoides. Per ací discorre la trompa d’Eustaqui. Just en direcció contraria, cap a l’interior del penyasc, existirà un conducte doble excavat, anomenat canó d’escopeta. Per el tub inferior discorrirà la trompa d’Eustaqui, mentres que per la porció superior anirà el múscul del martell.

En el triangle posteroinferior trobarem que l’os timpanal forma una làmina anomenada làmina vaginal del timpanal, la qual envoltarà parcialment l’apòfisis estiloides, formant l’apòfisis timpanal. Entre l’apòfisis mastoides i l’apòfisis estiloides existirà un forat, anomenat forat estilomastoideu, per on eixirà el VII parell craneal (nervi facial). Per darrere del forat estilomastoideu, i rodejant la base de l’apòfisis mastoides, existirà una ranura on s’inserta el múscul digàstric (ranura del digàstric). Mitjalment a l’apòfisis estiloides trobarem l’eixida exterior del conducte carotidi, darrere del qual es trobarà el forat rasgat posterior amb els seus dos compartiments. Per darrere del forat rasgat posterior es trobarà el forat condili anterior.

· En la zona posterior u occipital no hi ha molts accidents que resaltar. Únicament cal resenyar la cresta occipital externa (cresta mitjal paral·lela a la cresta occipital interna que discorre per l’endocrani) i les dues línies occipitals superior e inferior. Ací trobarem també els forats condilis posteriors.

La bóveda craneana.

Formació de la bóveda craneana.

La bóveda craneana té un desenvolupament totalment distint al de les anteriors parts del crani, donat que ací l’ossificació serà intramembranosa. Açò vol dir que els ossos es formaran diréctament a partir del messénquima.

L’estructura de la bóveda es desenvoluparà seguint l’esquelet de dos lligaments:

El lligament Sagital o Lambda, que anirà des de la part frontal de la bóveda fins a la part occipital, on es bifurcarà en dos i s’insertarà en la làmina basilar.
El lligament Lateral o en Y, que està compost per dues branques, la frontoparietal i la temporoparietal.

En els espais delimitats per aquests lligaments estaran els punts d’ossificació. D’aquesta forma sorgiran dos punts d’ossificació frontals, dos parietals, dos temporals i un occipital. Aquests punts d’ossificació donaran lloc als ossos. Els punts d’ossificació temporal i occipital sols donaran lloc a la conxa del temporal i a la conxa de l’occipital, respectivament, donat que la resta d’aquests ossos serà d’ossificació endocondral.

Els lligaments, una volta formats els ossos, es reabsorviran, donant lloc a sutures entre els ossos. Aquestes sutures seran: la interfrontal o metópica, que desapareix donant lloc a un ós frontal, la coronal o parietofrontal, la interparietal o sagital, l’occipitoparietal o lambdoidea i la parietotemporooccipital.

En el naixement, hi haurà zones en la bóveda craniana que encara no s’hauran acabat d’ossificar. Aquestes zones s’anomenen fontaneles. La seua funció és afavorir l’elasticitat del crani per tal de permetre el creixement encefàlic.

Aquestes fontaneles són

La fontanela anterior o bregmàtica o major, es situa entre l’ós frontal i els óssos parietals, i es tanca a l’any i mig.
La fontanela menor, posterior o lambdoidea, es situa entre l’ós occipital i els parietals. Es tanca als 3 mesos de vida.
La fontanela anterolateral, esfenoidal o eptérica, dona lloc a un punt d’ossificació anomenat eptérion, i es situa entre l’os frontal, el temporal i el parietal. Donarà lloc a la carilla temporal de l’ala major de l’esfenoides.
La fontanela posterolateral, mastoidea o astérica, es situarà on s’ajunten l’apòfisis mastóides del temporal amb l’occipital i el parietal.

Dins d’aquest procés d’ossificació, trobarem tres períodes:

Fontanelar, que discorre dels 0 als 2/3 anys, en el qual el crani és elàstic.
Osteosutural, que discorre dels 2/3 anys als 45 anys, en el qual persisteix l’elasticitat craneal perquè les sutures encara no s’han fusionat.
Senil, que discorre a partir dels 45, i en el qual el crani perd tota l’elasticitat, perquè es produeix l’ossificació dels lligaments.

Topografia de la bóveda craneana.

Trobarem en la cara superior externa de la bóveda craneana, dos foradets situats en els ossos temporals, paral·lelament a la sutura sagital, formats per el pas de les venes parietals.
En la cara interna de la bòveda trobarem una série de línies anomenades fulles de parra, resultat de l’impronta de les artèries meníngees.
Lateralment trobarem una línia curva que discorrirà des de l’ós occipital fins al frontal, passant per el parietal, anomenada línia curva superior temporal. Paral·lelament a aquesta trobarem una altra línia anomenada línia curva inferior temporal. També paral·leles a aquestes dues, i més avall, trobarem la sutura parietotemporal.
Existirà una estructura lateral anomenada fosa temporal, delimitada per la línia curva superior temporal per dalt, la fosa pterigomandibular o zigomàtica per baix, l’arc zigomàtic lateralment i l’apòfisis orbitària i l’apòfisis ascendent del malar per davant. El contingut d’aquesta fosa serà l’ala major de l’esfenoides, la conxa del temporal i la fontanela ptérica.

Punts craniométrics.

Són punts d’ossificació que tenen un nom.

Bregma (fontanela major).
Lambda (fontanela menor).
Asterion (fontanela anterolateral).
Pterion (fontanela posterolateral).

L’esplacnocrani.

Formació.

L’esplacnocrani es forma mitjançant ossificació endocondral. Aquest s’origina a partir de les plàcodes olfatives, auditives i oftàlmiques, així com de part del procés frontal, els processos maxilars (que donen lloc al maxilar i al paladar) i el primer arc branquial (que dona lloc a l’ós mandibular).

L’epiteli de l’esplacnocrani s’invaginarà en molts llocs donant lloc a diverses cavitats aèries. D’aquesta forma, l’esplacnocrani és molt lleuger.

Fosses.

El viscerocrani està constituït essencialment per cavitats aèries. Existeixen dues foses nasals, dues foses orbitàries, dues foses pterigomaxilars i una fosa pterigopalatina.

Fosses nasals.

Si fem un tall coronal del crani a l’altura de les foses nasals, podrem observar la seua composició.

Superiorment trobem la làmina cribosa de l’etmoides, fent les funcions de sostre. La bòveda de les foses nasals es prolongaria cap a davant amb l’os frontal, el qual articularà després amb l’os nasal. Posteriorment la làmina cribosa articularà amb el cos de l’esfenoides. El cos de l’esfenoides estarà buit, de tal forma que existirà un forat anomenat sinus esfenoidal, just davall de la cadira turca.

El tabic mitjal estarà format per la làmina vertical de l’etmoides, la qual s’articularà amb el vómer. Entre els dos quedarà una massa cartilaginosa que pot continuar creixent, desviant el tabic.

La base estarà formada per el paladar. Aquest està composat per quatre làmines óssies. Les dues anteriors són les apòfisis palatines del maxilar, les quals es fusionaran en la línia mitja. Existirà també una apòfisis intermaxilar que es fusionarà a la part anterior d’aquestes (no es conta com a làmina). En el punt d’unió dels tres ossos existirà un forat anomenat forat palatino anterior. Existiran dues làmines posteriors anomenades làmines horitzontals del palatino.

La paret externa estarà molt excavada, degut a que en la seua formació, l’epiteli s’invagina, donant lloc a diverses càmares neumàtiques.

Des dels centres d’ossificació de la paret externa es projectaran ossos en forma de quilla, anomenats cornets. La funció d’aquestes estructures serà humidificar i atemperar l’aire. La part externa està formada bàsicament per tres ossos: les masses laterals de l’etmoides, el maxilar i la làmina vertical del palatí.

Les masses laterals de l’etmoides alberguen una gran quantitat de càmares neumàtiques anomenades cel·les etmoidals. La més gran de totes elles és la bulla etmoidalis. D’aquestes masses naixen els cornets superior i mig.

El cos del maxilar superior es situarà per baix de les masses de l’etmoides, i estarà constituït per una massa buïda, anomenada piràmide del maxilar. El forat buit s’anomenarà sinus maxilar. Entre l’etmoides i el maxilar s’articularà el cornet inferior.

Els cornets delimitaran uns espais entre ells anomenats meatos nasals. A ells abocaran tots els forats que comuniquen la fosa nasal amb les cel·les etmoidals i els sinus. D’aquesta forma el sinus maxilar s’obrirà al meato mig, al igual que el sinus forntal, el sinus esfenoidal s’obrirà al meato superior, i el conducte lacrimonasal s’obrirà al meato inferior.

Fossa orbitària.

La fossa orbitària té forma de piràmide tetragonal. La base és l’obertura anterior (aristes de l’òrbita): per dalt la vora del frontal, lateralment l’os malar, baix el malar i el maxilar i mitjalment el complexe de l’’apòfisis ascendent del maxilar, l’os frontal i l’os nasal. Per dins de l’apòfisis ascendent del maxilar trobem un os anomenat unguis o lacrimal. L’unguis forma una làmina que junt amb l’apòfisis maxilar dona lloc a un solc anomenat conducte lacrimonasal.

Hi haurà quatre cares en l’òrbita. De les quatre aristes que separen a aquestes cares, dues formen hendidures que comuniquen l’òrbita amb altres foses.

La cara mitjal de l’òrbita està formada per la làmina papiràcea, que és part de l’etmoides. Aquesta llàmina és molt febla, per la qual cosa trobem un forat etmoidal anterior i un posterior. En la part posterior de la làmina papiràcea es troba l’apòfisis orbitària del palatino. Està en l’extrem superior de la làmina vertical del palatino.
La cara superior té pocs accidents. Únicament trobem un solc supraorbitari que pot arribar a la part anterior de l’órbita. Aquest solc pot arribar a transformar-se en un forat. Està formada per la cara orbitària de l’ala menor de l’esfenoides i l’os frontal.
La cara lateral està formada per la cara orbitària de l’ala major de l’esfenoides. També participen l’os zigomàtic i el frontal. La fenedura esfenoidal es troba limitant la cara superior de la cara lateral.
La cara inferior està formada per el zigomàtic i el maxilar. Sobre el maxilar es troba un petit solc anomenat solc infraorbitari, el qual dona lloc a un forat que ix a la cara anterior e inferior de l’órbita, anomenat forat infraorbitari. Limitant la cara inferior i la lateral trobarem altra fenedura anomenada esfenomaxilar, la qual és el límit entre l’ala major de l’esfenoides i la part posterior del maxilar.

Fossa pterigomandibular o pterigomaxilar.

És una fossa que es troba per dins de la branca ascendent de la mandíbula.

Lateralment està limitada per aquesta.
Mitjalment i un poc dorsalment trobarem a l’apòfisis pterigoides que es situa la part posterior de l’os maxilar, on es troben els forats alveolars posteriors.
Per davant està limitada per la part posterior de la piràmide maxilar.
Per darrere es situa en una banda la pterigoides i en l’altra la base de l’apòfisis zigomàtica.
Per dalt es trobarà l’arc zigomàtic.

Fossa pterigopalatina.

Els límits de la fosa pterigopalatina són els següents:

Mitjalment l’os palatí (làmina vertical). Ací trobem un forat anomenat esfenopalatino.
Lateralment està obert, donat que és la comunicació amb la fosa pterigomandibular.
Anteriorment trobem la part posterior de la tuberositat maxilar. Ací està la fenedura esfenomaxilar.
Superiorment està l’arista que separa la cara temporal de la zigomàtica de l’ala major de l’esfenoides. En el punt de comunicació entre la cara orbitària de l’ala major de l’esfenoides i el maxilar, es troba la fenedura.
Posteriorment trobem l’arista que uneix l’ala externa e interna de la pterigoides.

La cara anterior i posterior de la fosa palatina, conforme descendeixen, van tancant-se, de forma que donen lloc al forat o forats palatinos posteriors. Hi ha dos forats situats en la base de la pterigoides. Seran el redó major i el conducte vidiano.

La mandíbula.

Osteologia.

La formació de la mandíbula partix del primer arc branquial, el qual donarà lloc al cartílag de Meckel. El reste del cartílag de Meckel que es podrà observar en l’adult, serà la línia milohioidea.

En la part anterior de la mandíbula, podrem trobar la protuberància mentoniana, producte de la fusió dels dos cartílags de Meckel de cada costat. Ací es poden observar també els forats mentonians.

La mandíbula està constituïda per dues branques horitzontals i dues verticals. En l’extrem superior de la branca vertical trobem dues apòfisis. L’anterior és l’apòfisis coronoides, mentres que la posterior és l’apòfisis condílea de l’articulació temporomandibular. Entre les dues apòfisis trobem una escotadura sigmoidea.

En el punt del canvi de direcció entre la branca horitzontal i la vertical està l’angle de la mandíbula. En la cara interna de l’angle podem trobar diverses formacions: El forat dentari posterior, el qual està quasi cobert per una espina anomenada espina de Spix. L’espina és el final de la línia milohioidea. Per baix de l’espina de Spix es troba el solc milohioideu. Arriba un moment en que el solc dona lloc a la fossa milohioidea.

Internament també trobem per davall dels incissius l’apòfisis geni. Ací s’inserten alguns dels músculs que mouen l’hioides i la llengua.

Articulació temporomandibular.

Es tracta d’una articulació doble condílea. Aquesta articulació permet la realització de moviments molt amples, degut a la laxitud articular produïda per un menisc que acobla l’articulació.

Les superfícies articulars que participen són les següents:

Apòfisis condílea de la mandíbula.
Fossa formada per l’os timpanal i l’os temporal. Es tracta d’una cavitat excavada en la qual la part articular és la regió més anterior (superfície temporal). Aquesta fossa es continuarà per davant amb l’apòfisis transversa de l’arrel de l’apòfisis zigomàtica, que també serà superfície articular. D’aquesta forma tindrem una combinació de superfície cóncava i convexa.

Per tal de mantindre ferma l’articulació existirà un menisc articular. El menisc actuarà quan la boca està oberta (quan funcionen el cóndil sobre el cóndil). Quan la boca està tancada, l’apòfisis condílea encaixarà en la fossa o cavitat excavada).

Existirà una membrana sinovial que recobreix l’articulació i es fusiona amb el menisc. D’aquesta forma es formaran dues cavitats, una temporo-meniscal i una menisco-mandibular.

Els lligaments que constituïran l’articulació són els següents:

Intrínsecs:

Temporomandibulars lateroal o extern i mitjal o intern.

Extrínsecs:

Lligament esfenomandibular o espinoespinós. De l’espina de Spix fins a l’espina de l’esfenoides que és un ganxo de l’ala major de l’esfenoides a nivell del forat redó menor.
Lligament pterigomandibular.
Lligament estilomandibular.