Membre inferior:

Osteoartrologia.

El peu.

Els arcs plantars.

Tot el pes del cos descansa sobre la planta del membre inferior. És precís diversificar els distints punts de contacte, i és necessari un soport elàstic. Per a açò estan les hemibóvedes plantars.

El punt d’equilibri del cos cau en el centre de les dues hemibóvedes plantars, que en conjunt formen una única bóveda (situació estàtica). Però a més el peu ha d’estar preparat per al moviment dinàmic. Aquest repartix el pes en distints punts consecutivament durant el moviment, solucionant aquest problema.

Descripció dels arcs plantars:

·        Hi ha un arc longitudinal intern, que anirà seguint la línia traçada per el segon dit, tocant terra en el metatarsià i en el taló.

·        Hi ha un hemiarc transversal, que va des de la base del metatarsià del quint dit fins a la part més alta de la bóveda plantar.

·        També es pot definir un arc transversal anterior, que va del cap del primer al quint metatarsià, però aquest s’eleva molt poc.

Ossos del peu.

·        Autópod (multípod): format per les falanges, dos per al primer dit i tres per a la resta.

·        Metàpod: format per els metatarsians. Aquests tenen un engruixament proximal (base) i un engruixament distal (cap).

·        Basípod: És un conjunt d’ossos en dues files. Una fila distal formada per cinc ossos (les tres cunyes, el cuboides i l’escafoides. Les tres cunyes reben als metatarsians 1,2 i 3. El cuboides rep als metatarsians 4 i 5. L’escafoides rep a les tres cunyes. En la fila proximal sols hi ha dos ossos: l’astràgal i el calcani.

Línies de força.

El pes del cos descansa sobre l’astràgal. D’ell, ixen totes les línies de força del peu. La primera línia de força va cap a darrere, a la tuberositat calcània (taló), que té tres punts de recolzament. La segona línia de força va cap a davant, i arriba fins al cap del primer metatarsià. La tercera línia de força va cap a fora i cap a davant, fins a la base de l’últim metatarsià, el qual contacta amb terra en tota la seua longitud.

Elements elàstics: articulacions i lligaments.

Articulacions dels dits.

• Interfalàngiques: tenen càpsula articular i s’engruixen en els costats perquè tenen lligaments laterals. Són tróclees: la gola de la polea està en la falange proximal i la corda en la distal.
• Metatarso-falàngiques: Són de tipus condíleo. El còndil és el cap dels metatarsians i la cavitat lenoïdea està en la part proximal de la falange proximal. Hi ha un rodet lenoïdeo en la cavitat lenoidea, el qual expandeix la cavitat per a que els ossos queden encaixats. Tenen càpsula articular i líquid sinovial. Hi ha uns lligaments que unixen els metatarsians anomenats lligaments metatarsians transversos profunds.
• Tarso-metatarsiana: És una línia articular també anomenada articulació de Lisfranc. És una articulació que articula la base dels metatarsians amb el basípod. Totes les petites articulacions que composen la línia articular són artròdies. Hi ha tres articulacions principals:
  • Primer cuny amb primer metatarsià.
  • Segon i tercer cuny amb el segon i tercer metatarsià. És una articulació conjunta, ja que compartixen càpsula articular. El segon cuny és un poc més xicotet, de forma que el segon metatarsià queda encaixonat entre el primer cuny i el tercer cuny. Açò té importància perquè el segon dit és l’eix del peu. A causa d’aquest encaixonament, l’espai articular s’expandix cap a l’espai intermetatarsià, la qual cosa possibilita l’existència de superfícies articulars entre el primer i tercer cuny i el segon metatarsià i entre els tres metatarsians.
  • Metatarso-cuboidea: És una articulació del tipus artròdia, en la qual el cuboides articula amb el quart i el quint metatarsià. Hi ha una única càpsula articular, però hi haurà quatre cares articulars: dos en el cuboides, una en el quart metatarsià i una en el quint metatarsià.

Lligaments dels dits.

• Lligaments metatarsians transversos profunds. Es troben a les bases dels metatarsians.
• Lligaments intermetatarsians: Es troben unint les bases dels metatarsians, per damunt dels lligaments metatarsians transversos profunds, per les dos cares.
• Lligaments plantars: Van del primer cuny fins als tres primers metatarsians, del segon cuny al segon metatarsià, del tercer cuny al tercer i al quart metatarsià, i del cuboides al quart i quint metatarsià. En la cara dorsal la disposició és la mateixa (lligaments dorsals).
• Lligaments interossis: Estaran entre els ossos. On més es donen és entre les cunyes.

Articulacions de la base del peu.

Hi ha una sèrie d’articulacions tarsianes entre els cunys i el cuboides, entre els cunys i l’escafoides i entre l’escafoides i el cuboides. La primera fila del tars articularà amb la segona fila. Aquestes articulacions estarana reforçades per una sèrie de lligaments intercuneals, cuneoescafoideos, cuneocuboideos i escafocuboideos.

Articulació calcàneo-cuboidea.

Es formarà una primera articulació calcàneo-cuboidea d’encarament recíproc, entre el cuboides i l’apòfisis major del calcani. Aquesta articulació té càpsula articular i varios ligaments accessoris:

·        Plantar llarg: Format per dos fascículs. Un d’ells anirà des del vértex anterior de la tuberositat calcànea fins a la cresta cuboidea (calcàneo-cuboideo plantar). El segon anirà des de la part més posterior de la tuberositat calcànea fins als quatre últims metatarsians (calcàneo-metatarsià).

·        Lligament calcàneo-cuboideo extern o dorsal: Va del calcani al cuboides per la cara externa dorsal del peu.

·        Lligament bifurcat o en Y: Ix de la part superior del calcani i es bifurca donant lloc a una branca que va al cuboides i una que va a l’escafoides.

 

Articulació astràgalo-calcàneo-escafoidea.

L’astràgal participa amb el seu “cap”, que és una part de l’os en forma d’esfera. En la part anterior articula amb l’escafoides (al front). En la part inferior articula amb un lligament que unix el sustentàculum tali del calcani i l’escafoides (el lligament s’anomena lligament triangular). Aquesta articulació és una enartrosis.

 

La línia articular que unix el cuboides i el calcani, per una banda, i l’escafoides amb l’astragal, per altra, es crida línia articular mediotarsiana o articulació de Chopart.

 

Articulació astragalo-calcània.

En la part inferior del cos de l’astràgal hi ha un cilindre buit, que formarà l’articulació subastragalina amb el calcani. Aquesta articulació és de tipus trocoide. Hi haurà un lligament que anirà de l’astragal al calcani, anomenat lligament interossi astragalo-calcani. Aquest lligament es troba en el sinus tarsi. El sinuls tarsi està format per un canal que es forma en el coll de l’astragal, que es correspon amb un altre canal entre l’apófisi menor subastragalina (sustentàculum tali) i la superfície mediotarsiana. Tot aquest sistema permet l’amortiguament del pes. És una articulació amb poca movilitat.

Articulació tibio-tarsiana.

Entre la cara inferior del cap inferior de la tibia i la cara superior del cos de l’astragal. És una articulació de tipus troclear-helicoidal. Per a encaixar l’articulació hi ha dos superfícies articulars: una tibial (maleol intern) i una al peroné (superfície articular inferior del peroné). Es formarà una articulació entre la tíbia i el peroné del tipus anfiartrosis (articulació tibio-peronea distal). Té càpsula articular i lligaments accessoris. D’aquesta forma l’astràgal està amortallat entre la tíbia i el peroné (mortalla astragalina). Cubrint tota l’articulació tibio-tarsiana hi haurà una càpsula articular fibrosa, que interiorment tindrà un recobriment sinovial, i que presentarà lligaments accessoris de reforçament.

• Lligament lateral intern. El conjunt de lligaments interns formen el lligament deltoideo. Està format per dos lligaments:
  • Un profund, anomenat tibio-astragali intern. 
  • Un superficial en forma de triangle, que va del vértex de la tibia fins a una superfície d’inserció que va des de l’escafoides fins al sustentàculum tali, insertant-se també en el lligament triangular.
• Lligament lateral extern. Està format per tres lligaments:
  • Lligament peroneo-astragalí anterior. Va de peroné al coll de l’astragal, per la cara externa del peu.
  • Lligament peroneo-calcani. Va del peroné fins a la cara externa del calcani.
  • Lligament peroneo-astragalí posterior. Va de la punta del peroné a l’astragal per darrere.

Per darrere hi haurà un feix fibrós que unirà la tibia i el peroné (en els caps inferiors).

Moviments.

Tots aquests lligaments permetran la movilitat del peu. El peu podrà realitzar moviments de flexió dorsal (o extensió plantar), movent el peu cap amunt, i extensió dorsal (o flexió plantar), movent el peu cap avall. Aquests moviments seran transmesos a l’articulació peroneo-tibial distal, en primer lloc, (mortalla astragalina), i peroneo-tibial proximal, en segon lloc, de tal forma que al fer una flexió dorsal del peu, el peroné pujarà cap amunt. Açò es produeix perquè l’astràgal és un poc més ample per davant, i al ascendir el peu, aquest obri la mortalla astragalina, impulsant el peroné cap amunt.

L’angle dels dos moviments en conjunt és de 90 graus, dels quals 35 són per a la flexió dorsal i 55 per a la flexió plantar.

També es poden realitzar els moviments d’inversió i eversió del peu (planta del peu cap a dins i cap a fora). També poden anomenar-se supinació i pronació. En conjunt, formen un angle de 80 graus, dels quals 50 són per a la inversió i 30 per a l’eversió.

La lateralització (punta del peu cap a dins i cap a fora) permet un moviment de 40 graus en total, dels quals 20 són per a la lateralització del peu cap a dins, i 20 cap a fora.

 

El genoll.

Introducció.

És l’articulació en la que participen la tíbia, el fèmur i la ròtula.

En l’extrem distal del fèmur es reconeixen dos cóndils. El cap de la tíbia és pla, i s’anomena meseta tibial. Per baix, per fora i per darrere de la meseta tibial  tenim l’articulació de la tíbia i el peroné. Aquesta articulació és una anfiartrosis. El peroné no suporta cap pes, ja que la seua funció és sostindre el turmell al contribuir en la mortalla astragalina.

El fèmur.

Si mirem el fèmur des del front, podem observar com baixa amb una certa inclinació.

Si mirem el fèmur de perfil, podem observar com en el seu cap hi ha una curvatura pronunciada en la part posterior mentres que l’anterior és quasi plana. En la cara anterior hi ha una escotadura circunscrita entre dos superfícies oblíques que convergeixen en l’escotadura (ranures). Es coneixen com ranures trocleo-condilars. La tróclea és on encaixa la rótula. Per darrere la suferfície única de davant es divideix en dos boles que són els cóndils femorals (intern i extern), entre els quals hi ha una escotadura intercondílea.

La tíbia.

La superfície articular de la tíbia està en la cara superior, la qual és plana, i s’anomena meseta tibial. Aquesta es troba sobre dos bultos, anomenats tuberositats de la tíbia. Hi ha una tuberositat interna i una externa, que són els cóndils intern i extern. Sobre la tíbia existeixen dos superfícies articulars concaves, anomenades cavitats glenoidees. L’espai entre les cavitats no és articular, i s’anomena espai interglenoideo. En l’espai interglenoideo hi ha una espina anomenada espina tibial, la qual divideix l’espai interglenoideo en espai preespinal i espai retroespinal.

Els meniscs.

Per tal de fer coincidir les curvatures de les superfícies articulars de la tíbia i el fèmur, existeixen uns rodets o cunys anomenats meniscs articulars. Hi ha dos, un intern i un extern. Són de material fibrocartilaginós, i tenen forma de galló te taronja. Cada menisc té dues cares, una tibial i una femoral, i dos voreres, una profunda i una superficial. La vorera superficial sol ser ampla i la profunda afilada. El menisc intern té forma de C i l’extern forma de O. Els meniscs han d’estar fixes però tindre movilitat. Estan fixats mitjançant fibres que ixen de les astes dels meniscs (puntes de l’interior)i s’inserten en la base de l’espina (fonamentalment) (lligaments meniscoespinals). Per la part de davant existeix un  lligament que unix un menisc amb l’altre, i s’anomena lligament yugal o transvers. En la part posterior existeixen unes fibres que fixen el menisc extern, les quals acompanyen al lligament creuat posterior (per davant d’aquest el lligament menisco-femoral anterior, i per darrere el lligament menisco-femoral posterior. De la part anterior dels meniscs es desprenen uns lligaments que els unixen amb la part inferior de la ròtula, anomenats lligaments menisco-rotulians.

La càpsula articular.

La càpsula articular són tractes de fibres que ocupen tota la superfície articular. S’inserten per fora de les superfícies articulars, deixant un espai entre la superfície articular i la càpsula articular. La càpsula articular tanca totalment l’espai articular. Per davant s’ha de fixar en els bordes de la ròtula, de forma que aquesta està encaixada en la càpsula. D’aquesta forma la ròtula es veu des de fora de la càpsula. El líquid sinovial es troba per fora i per dins de la càpsula. La càpsula rodeja cap a darrere, i en la part posterior els elements d’inserció fan que els lligaments creuats es queden per darrere de la càpsula. Els lligaments creuats perforen la càpsula per dalt i per baix. La ranura intercondílea s’enfronta amb l’espai glenoideo, en el qual està l’espina, que és on es situa la inserció dels lligaments creuats. La càpsula passa per davant dels lligaments creuats.

Bosses sinovials.

Tapissen internament la càpsula articular. Apareixen una sèrie de fons de sac per on no passa res perquè la bossa es reflexa. La membrana sinovial s’inserta en la vorera de la superfície articular, des d’on revestix l’os fins que no pot continuar avançant perquè es troba amb la càpsula articular. Aleshores es reflexa i arriba fins a la superficie del menisc, on s’inserta en la vorera externa. Hi ha un fons de sac retrorrotulià, el qual arriba molt cap a dalt, i deu estar superestirat cap a dalt. Existeix ací un múscul anomenat múscul subcrural.

Lligaments.

Com en totes les tróclees, els lligaments més importants són els lligaments laterals. Hi ha dos lligaments colaterals (un intern, anomenat femorotibià, i un extern anomenat peroneofemoral). Mantenen l’articulació al seu lloc. A banda d’aquests dos hi ha altres més, encarregats de reforçar la càpsula.

Lligaments a distància (depenen d’altres estructures).

Panorama posterior.

Plànol superficial.

• Lligament poplíteo arquejat. Va per darrere. Ix del peroné i va cap a damunt, bifurcant-se. Una part acaba sobre la càpsula que es situa darrere del cóndil extern (branca vertical). L’altra part gira cap a dins i es situa en el sistema fibrós que envolta per darrere tot el panorama fibrós (branca oblíqua).
• Lligament poplíteo oblícu. Procedeix de la part posterior de la tíbia. En realitat deriva del tendó del múscul semimembranós. Des del seu origen gira cap a damunt i va a buscar la part de la càpsula que està per darrere del cóndil extern.

Plànol profund. Lligaments dorsals profunds.

• Lligaments creuats. Estan darrere de la càpsula articular. Són dos, l’anterior i el posterior. L’anterior es fixa en la part preespinal interna de la meseta tibial i va a buscar la cara interna del cóndil extern. El posterior s’origina en l’espai retroespinal extern i va a buscar la cara externa del cóndil intern. Els dos van a l’espai intercondili. Són dos lligaments de reforçament que mantenen la tróclea en el seu lloc.

El pes del cos recau sobre el menisc intern, mentres que el menisc extern ha de ser més móvil, per la qual cosa l’intern té  forma de C i l’extern forma de O.

Panorama anterior.

Els lligaments depenen de la ròtula.

• Meniscorrotulians: Van de les banyes menors del menisc a les cares laterals de la ròtula.
• Lligaments alars: Van de les cares laterals de la ròtula fins als cóndils intern i extern (cares laterals).
• Tendó del quadriceps: Funciona com un lligament. La ròtula està integrada en ell.

L’articulació del genoll permet moviments de flexo-extensió, els quals comprenen 120 graus quan la cadera està recta i 140 quan la cadera està doblegada. Amb el genoll recte no hi ha rotació. Però amb el genoll flexionat la rotació és de 40 graus, utilitzant com a eix de gir el cóndil intern.

 

El maluc.

Introducció.

El maluc està format per els coxals, el sacre i la part proximal del fèmur. El sacre i els coxals formen la pélvis.

El fèmur.

En la part proximal està constituït per la epífisis (3/4 d’esfera). També s’anomena cap del fèmur. Està unit a la resta del fèmur mitjançant el coll anatómic, d’uns 1-2 centímetres de llarg. El coll s’unix a dos tuberositats, una major anomenada trocànter major i una menor anomenada trocànter menor. Entre els dos trocànters hi ha dues línies, intertrocantèrea anterior i posterior. Hi ha un coll quirúrgic, que està per davall del trocànter menor. És una zona de calcificació deficient, per on es solen produir les fractures de fèmur. El fèmur baixa en un angle de 130 graus.

El coxal.

El coxal resulta de la unió de 3 ossos: el ilion, el pubis i el isquion. Els tres ossos convergeixen en una cavitat on s’acobla el cap del fèmur, anomenada cavitat acetabular.

En la part inferior del coxal hi ha un forat anomenat forat obturador. El forat està tapat per una membrana anomenada membrana obturatriu.

Hi ha dos cares, una externa i una interna, però el més important del coxal són els segments i les vores.

Segments.

·        El segment superior seria l’ílion, que tindrà dos fosses, una fossa ilíaca externa i una interna. Les dues fosses són superfícies d’inserció de músculs.

·        En el segment inferior tindrem el pubis i el isquion. En el pubis tenim una branca ileopubiana, una branca isquiopubiana i una llàmina quadrada on convergeixen les dues (llàmina quadrilàtera del pubis.

·        El isquion tindrà una part inferior robusta que és la tuberositat isquiàtica (és on reposa el cos quan ens sentem). D’ací ix una branca cap a davall que conecta amb la rama isquiopubiana i una altra cap a damunt que es continua amb la branca ilio-isquiàtica.

Vores.

Al voltant de les vores del coxal hi ha una sèrie d’espines on s’inserten els músculs i lligaments.

Partim de la part posterior superior de l’ílion. Hi ha una espina anomenada espina ilíaca posterosuperior. Si anem cap a davant, rodejant la pala de l’ílion, trobem la cresta ilíaca. En l’extrem d’aquesta trobem l’espina ilíaca anterosuperior. Després hi ha una escotadura, i posteriorment ve l’espina ilíaca anteroinferior. A continuació existeix una altra escotadura i apareix l’eminència pectínea, a continuació d’ella una altra escotadura i després l’espina pectínea.

Si tornem a l’espina posterosuperior de l’ílion, i prenim l’altra direcció, observem en primer lloc una escotadura, després de la qual apareix l’espina posteroinferior de l’ílion. A continuació trobem una escotadura molt profunda anomenada escotadura ciàtica major, després de la qual apareix l’espina ciàtica. A continuació observem l’escotadura ciàtica menor i després la tuberositat isquiàtica.

Si mirem el coxal des de darrere, podem observar una línia anomenada línia innominada, que va des de l’articulació sacroilíaca, vorejant la pala ilíaca per la vorera inferior i acabant en l’eminència pectínea.

Articulacions.

El maluc està format per tres articulacions, destinades totes elles a transmetre el pes del cos des de la columna vertebral fins al fèmur. Són l’articulació coxo-femoral, la sínfisis pubiana i l’articulació sacro-ilíaca.

Coxo-femoral.

·        La cavitat acetabular. Està formada per 3 ossos, cadascun dels quals dona lloc a una escotadura, una d’elles molt profunda (isquio-pubiana).

La cavitat acetabular tindrà una part articular, en forma de mitja lluna, situada en la periferia, i una part no articular i rugosa situada en el centre (trasfons de la cavitat acetabular).

La vora de la cavitat forma una espècie de cella incompleta (prominència o revora), al voltant de l’escotadura isquiopubiana.

Per damunt de la cella acetabular es situa un rodet fibrocartilaginós que prolonga la cella. Aquest rodet si que és complet, i s’anomena lligament transvers de l’acetàbul.  Transforma l’escotadura isquiopubiana en una espècie de tunel per on entren vasos i nervis rodejats per una càpsula fibrosa cap al cap del fèmur. Aquest conjunt de vasos, nervis i càpsula composa el lligament redó del cap del fèmur.

La membrana obturatriu que tapava el forat obturador no el tapona completament, si no que deixa petits forats per a que passen elements vasculonerviosos: el lligament redó, l’artèria obturatriu i el nervi obturatriu.

·        Superfície articular del cap del femur. Encaixa dintre de la cavitat acetabular.

La càpsula articular de l’articulació coxo-femoral ix de la rodet glenoideo i arriba fins al coll anatómic. La part davantera de la càpsula cobrix tot el coll anatòmic fins la línia intertrocantérea. Per la part posterior de la càpsula es recobriran dos terços del coll anatómic.

L’interior estarà recobert per una bossa sinovial, des del rodet glenoideo fins a la inserció de la càpsula articular al coll anatòmic del fèmur, on fa un cul de sac, donant la volta i recobrint el cap del fèmur.

·        Lligaments de reforçament de la càpsula articular. Són importants en quant a la direcció de les seues fibres. Ixen de les vores del rodet glenoideo i la cella acetabular i arriben fins  a la vora d’inserció de la càpsula articular en el fèmur. Hi ha tres grups de lligaments:

o       Isquio-femorals (per darrere). La seua direcció és cap amunt i cap a fora. Permet el moviment de flexió però impossibilita el d’extensió.

o       Ilio-femorals (per davant) o lligament de Bertín. Ix de la part alta de l’ílion i es bifurca en dos feixos de fibres. Un grup va cap al coll anatòmic directament, insertant-se sota el trocànter major, en la línia intertrocantérea (tracte pertrocantéreo). Un altre es dirigeix oblíquament cap a la línia intertrocantérea per dalt del trocànter menor, i s’anomena tracte pertrocantiano.

o       Pubo-femorals (per davant). Es situa sota el pertrocantiano.

En conjunt aquests tres lligaments formen una espècie de Z. Els punts on els lligaments són més dèbils i per tant és més fàcil accedir a l’articulació són els límits d’aquests lligaments.

Sinfisis pubiana.

És una articulació del tipus anfiartrosis. Està situada en els segments interns del pubis. Els dos segments que articulen estan coberts de cartílag i de tractes que van d’un pubis a l’altre. En aquesta articulació no hi ha càpsula articular ni sinovial. Sols existeix una petita cavitat interna que li dona característiques de diartroanfiartrosis. Els lligaments que mantenen unit el pubis són el superior del pubis (dalt) i l’arquejat del pubis (baix).

Sacro-ilíaca.

És una anfiartrósis amb nucli intern que li dona carácter diartroanfiartrósic. Està composada per dos superfícies articulars anomenades superfícies auriculars, ja que tenen forma d’orella. La superfície auricular ilíaca es situa per davant de la tuberositat ilíaca (una superfície rugosa amb forma de pic). Aquesta tuberositat es troba circumscrita per superfície auricular. La superfície auricular del sacre és l’altra superfície articular que forma part de l’articulació. Ambdues formen uns entrants que encaixen els uns amb els altres (per exemple, la prominència de l’ílion correspon amb un entrant en el sacre. També participen les dues primeres vèrtebres, formant part de la superfície articular sacra. Ambdues superfícies estan cobertes per fibrocartílag i cartílag, i assegurades per tres grups de lligaments intrínsecs, al mateix temps que també hi ha lligaments a distància.

• Lligaments intrínsecs:
  • Sacro-ilíacs anteriors. Van de l’articulació sacro-ilíaca fins a l’apófisi costiforme de l’última lumbar. 
  • Sacro-ilíacs posteriors. Van de l’articulació sacroilíaca (posterior) fins a la cresta ilíaca.
  • Interossis. Van del sacre a l’ílion. Des d’una superfície articular fins l’altra.
• Lligaments a distància:
  • Lligaments ileo-lumbars, que van de l’apófisi costiforme a la cresta ilíaca.
  • Lligament sacrociàtic, que va de la vora externa del sacre fins a l’espina ciàtica.
  • Lligament sacrotuberós, que va de la vora externa del sacre fins a la tuberositat isquiàtica i es prolonga cap a la branca isquiopubiana. Mitjançant aquest lligament, les escotadures ciàtiques es transformen en forats (forat ciàtic major i menor).

L’articulació sacro-ilíaca sols té moviment en la dona, durant el part (moviment de nutació i contranutació). És un moviment de rotació del sacre sobre l’eix de les piràmides de la base articular del sacre. 

 

Sistemes neuromusculars.

Un sistema neuromuscular és un conjunt de músculs i un nervi que desenvolupen una funció (a voltes també s’inclou una irrigació).

Nervis.

Sistema neuromuscular del plexe lumbosacre.

El membre inferior està innervat per dos plexos, el lumbar i el sacre. Aquestes arrels van des de L1 fins a S3.

El plexe lumbar està comprés per L1-L4. Del plexe lumbar ixen dos nervis:

·        Nervi crural: Passa per davant i per damunt de la branca ileopubiana i innerva els músculs més superficials del panorama anterior de la cama.

·        Nervi obturador. Passa per davall de la branca ileopubiana i passa per damunt de la membrana obturatriu, atravessant-la. Innerva els músculs profunds de la part anterior de la cama.

El plexe sacre està format per una branca anastomótica anomenada tronc lumbosacre que prové de L4, i la resta de nervis que venen de L5-S3.

El plexe lumbosacre emet unes branques colaterals que innerven el panorama posterior del maluc (glúteos). Totes les demés branques formen un gran nervi que ix per la part inferior del forat ciàtic major i va per darrere (nervi ciàtic major).

·        Ciàtic major. Ix pel forat ciàtic major i va per la part posterior de la cama. Després voreja per damunt del lligament sacrociàtic. Després, el ciàtic major envia unes branques colaterals que innerven la musculatura del panorama posterior de la cuixa (a la dreta, per una banda, i a l’esquerra, per altra). Si continuem el ciàtic major, arribem fins a la part posterior del genoll, on cànvia de nom i es divideix. Darrere del genoll és ciàtic poplíteo, i quan es divideix es diu ciàtic poplíteo extern o anterior  e intern o posterior.

o       Ciàtic poplíteo extern o anterior: Gira cap a davant i es divideix donant lloc al peroneu superficial o nervi múscul cutàni i al peroneu profund o nervi tibial anterior.

§       Peroneu superficial: el seu sistema neuromuscular és el dels peroneus

§       El peroneu profund innerva el sistema neuromuscular del tibial anterior.

o       El ciàtic poplíteo intern o posterior canvia de nom després del genoll, i passa a dir-se tibial posterior. Innerva el panxell (sistema neuromuscular tibial posterior) de la cama. Arriba al peu per darrere del maleol intern, i darrere del maleol intern es divideix, i passa a la planta del peu. Dona lloc a dos nervis, el nervi plantar extern o lateral i el nervi plantar intern o mitjal.

Músculs.

Planta del peu.

Reafirmament elàstic de la bóveda plantar.

Els sistemes neuromusculars plantars interns i externs estan organitzats de profund a superficial.

Profund.

·        Músculs interossis. Són els més profunds. Omplin l’espai entre els metatarsians. S’organitzen en dos plànols. En el plànol profund es troben els interossis dorsals i en el plànol superficial els interossis plantars.

o       Interossis dorsals: S’inserten proximalment en les cares laterals dels metarsians. Des d’ací es dirigeixen cap a davant per a insertar-se distalment en els cares laterals de la primera falange i a més emetre un tendonet que anirà a insertar-se en un tendó que està en el dors i que correspon als músculs extensors llargs del peu. Aquest tendó permetrà que els músculs interossis dorsals flexionen la primera falange, però estenguen les altres dos falanges. Açò permet apegar els dits a terra per a millorar la tracció. S’insertaran dos en el segon dit, un en el tercer i un en el quart.

o       Interossis plantars: S’inserten en els llocs que queden lliures i van de la part lateral d’un metatarsià fins a la falange proximal d’eixe mateix dit. Els plantars també pugen fins al tendó de l’extensor llarg. Els plantars s’insertaran en el forat lliure del segon-tercer, en el del tercer-quart i en el del quart-quint. Es diferèncien dels interossis dorsals en que estan per davall i en que s’inserten en la part oposada de cada primera falange a la que estava insertat l’interossi dorsal, de tal forma que sols tenen insertats el tercer dit, el quart i el quint.

Acció conjunta: Els interossis (en general) apliquen els dits contra terra. A més, els dorsals separen les falanges i ajunten els metatarsians, i els plantars separen les falanges en direcció contrària als dorsals. Ambdós conjuntament augmenten la tensió entre els dits, augmentant el contacte amb terra per a millorar la tracció.

·        Músculs que actuen sobre el quint dit. S’encarreguen d’aproximar i separar el dit respecte de l’eix del peu. Hi ha tres. Els tres partixen de la part inferior externa de la primera falange.

o       Separador. És el més extern i té una extensió a la base del cinqué metatarsià. Després continua cap a la cara externa de la tuberositat calcània. És separador o abductor perquè separa al dit dels demés.

o       Flexor. Va per dins de l’anterior. S’inserta en la cresta del cuboides. S’encarrega de flexionar el dit.

o       Oponent o aproximador. És el més profund dels tres. S’inserta en la cresta del cuboides i a totes les expansions lligamentoses i tendinoses de l’àrea. S’encarrega d’aproximar el dit (acció contrària al separador).

·        Músculs que actuen sobre el primer dit. En el primer dit hi ha dos ossets sesamoideos entre el metatarsià i la primera falange. L’expansió tendinosa va del sesamoideo a la primera falange. Els músculs s’insertaran en els sesamoideos.

o       Separador. El separador intern anirà des del sesamoideo intern fins a la tuberositat interna del calcani. En la zona pròxima al calcani dona lloc a un ventre carnós.

o       Flexors. Hi ha dos.

§       Flexor curt. Té dos fascicles, intern i extern. L’intern s’inserta en el sesamoideo intern, i l’extern en el sesamoideo extern. Proximalment els dos s’ajunten i s’inserten en el primer cuny i en l’escafoides. Entre els dos fascicles es troba el tendó del flexor llarg.

§       Flexor llarg. El tendó s’inserta en la falange distal. El flexor llarg no és de la planta del peu.

o       Aproximador. Té dos ventres musculars. Un fascícul oblicu, que va des del sesamoideo extern fins a un àrea compresa entre l’escafoides, el cuboides i el primer cuny, i un fascícul transvers que arriba fins els metatarsians tercer, quart i quint, i el lligament intermetatarsià profund.

Per davant de la cresta del cuboides i per damunt de tots els músculs, passa el tendó del peroneu lateral.

Tot el panorama muscular anterior està innervat per el plantar extern. Aquest s’endinsa pel mig de la massa dels músculs oponent i flexor del cinqué dit. Ací es divideix en dues branques. La superficial innerva als músculs del cinquè dit, mentres que la profunda dona una branca que forma un arc que va innervant successivament els músculs interossis, els fascículs oblicu i transvers de l’aproximador del primer dit iel fascicle extern del flexor curt. També donarà lloc a les branques que innervaran alguns músculs més superficials  (lumbricals).

Per damunt d’aquest panorama tindrem els tendons dels flexors llargs i els propis músculs superficials.

Superficial.

·        Flexor llarg comú dels dits. S’inserta del segon al quint dit. Els tendons d’aquest múscul s’inserten en la falange distal, i des d’aquesta inserció ixen tendons que van reunint-se. Els tendons estan distribuïts per tota la planta del peu fins que s’ajunten en una sola fibra. Aquesta passa a la cama pel costat del maleol intern, passant per davall del separador propi del dit gros (túnel). El flexor llarg passa des del maleol intern fins al panxell de la cama.

Entre la tíbia i el peroné existirà una membrana interossia. El tendó del flexor llarg puja pel panxell i ací conecta amb el ventre muscular. El múscul s’inserta al llarg de la tíbia fins a la línia oblíqua d’aquesta (línia del sóleo).

·        Múscul tibial posterior. És un flexor de la planta del peu (no dels dits). S’insertarà en la cúpula de la bóveda plantar (escafoides, cuboides i cunys), passa per davall del tendó del flexor comú i va per darrere d’ell quan passen pel costat del maleol intern. Aleshores donarà lloc a un ventre muscular que s’insertarà paral·lelament al flexor comú dels dits en la membrana interossia, part del peroné i part de la tíbia.

·        El tendó del flexor llarg del dit gros, s’insertava en la falange distal, i creua al flexor comú i al tibial posterior, eixint per darrere d’ells al atravessar pel costat del maleol intern. Finalment s’insertarà en la part interna del peroné i en la membrana interossia.

Els tendons del múscul flexor comú llarg dels dits, el del flexor llarg propi del dit gros i el tibial posterior pujaran des de la planta del peu per darrere del maleol intern cap al panxell. De dins cap a fora vindran el tendó del flexor comú llarg dels dits, el tibial posterior i el flexor llarg propi del dit gros.

·        Per a que aquests tendons del flexor comú llarg dels dits estiguen fixes és necessaria alguna subjecció. Existeix un múscul anomenat quadrat carnós, quadrat plantar o múscul de Silvio. Va des dels tendons fins a la part anterior de la tuberositat calcània.

·        Els músculs lumbricals també contribuiran a subjectar els tendons del flexor comú llarg dels dits. Aniran des de la part anterior de cada tendó fins a la part interna de la falange proximal, confundint-se amb la inserció dels interossis. Hi ha quatre, per als quatre tendons. El primer lumbrical serà el corresponent al segon dit. S’inserten en el tendó corresponent al del seu dit i en el del costat, excepte el primer que sols s’inserta en el seu tendó.

·        Flexor comú curt dels dits. És l’últim múscul de la planta del peu i per tant el més superficial, per damunt del quadrat carnós de Silvio. S’origina en la tuberositat interna del trígon calcani. Dona lloc a un ventre muscular del qual ixen quatre tendons. Van a la falange mitjal dels quatre últims dits. És un múscul superficial. Els tendons del flexor comú curt dels dits han de obrir-se per a insertar-se en la falange mitjal, perquè per davall d’ells passen els tendons del flexor comú llarg dels dits cap a la falange distal. Per tant el tendó del flexor comú llarg serà perforant mentres que el del tendó comú curt serà perforat.

 

Nervi peroneu intern (plantar extern i plantar intern).

Per damunt d’aquest panorama van tots els nervis. El tibial posterior o peroneu intern es dividia darrere del maleol intern en plantar extern i plantar intern. El plantar extern creua lateralment per damunt del quadrat de Silvio (innervant-lo). Aquest s’endinsa pel mig de la massa dels músculs oponent i flexor del cinqué dit. Ací es divideix en dues branques. La superficial innerva als músculs del cinquè dit, mentres que la profunda dona una branca que forma un arc que va innervant successivament els músculs interossis, els fascículs oblicu i transvers de l’aproximador del primer dit i el fascicle extern del flexor curt. També donarà lloc a les branques que innervaran alguns músculs més superficials  (lumbricals). El plantar intern innervarà al separador del primer dit i al flexor curt intern. Donarà lloc als nervis digitals comuns.

 

Panxell (cara posterior  inferior de la cama).

Profund.

Trobem, situats de dins cap a fora, el múscul flexor comú llarg dels dits, el tibial posterior i el múscul flexor llarg propi del dit gros.

Superficial.

Per a estirar el taló cap a damunt i mantenir la postura erecta, o per a posar-nos de puntetes, utilitzem el tríceps sural. També s’encarrega d’impulsar-nos cap a davant al caminar. També contribueix en la funció de flexió del genoll (bessons). Està format per tres músculs, els quals s’ajunten en un únic tendó (tendó d’aquiles o del calcani). Els músculs són el sóleo i els bessons o gastrocnemio). El tendó d’aquiles s’inserta en la tuberositat calcània.

• Sóleo: és el ventre muscular profund. S’inserta sobre la línia oblíqua de la tíbia, des d’on bota cap al peroné. Està contingut per una aponeurosis molt dura, que deriva directament del tendó d’Aquiles, en la qual hi ha fibres musculars. Forma, al arribar a la part més alta, un orifici entre la tíbia i el peroné, per el qual entrarà el nervi ciàtic profund. Hi ha fibres musculars per davant i per darrere de l’aponeurosis.
• Els bessons: Hi ha un bessó intern i un bessó extern. L’intern s’inserta en una fosseta que cau per baix del tubercle on s’inserta el fascicle recte de l’aproximador (tubercle de l’aproximador) en la tíbia (part superior posterior del cóndil intern). El bessó extern s’inserta en la part superior posterior del cóndil extern. Per davall donen lloc a uns ventres musculars que es fusionen i van convergint cap al tendó d’Aquiles.

Entre aquests dos panorames (profund i superficial) hi ha dos músculs menors.

• El delgado plantar: És un múscul totalment vestigial. Té un ventre muscular molt curt que s’inserta en el cóndil extern i que dona lloc a un tendó molt llarg que es situa entre el sóleo i el bessó intern, el qual va fins a l’inserció del tendó del calcani.
• El múscul poplíteo: Va des de la línia oblíqua fins al cóndil extern del fèmur. Algunes fibres atravessen la càpsula articular i s’inserten en la part posterior del menisc extern. Al estirar el múscul, provoca la rotació del fèmur (en flexió) i estira cap a darrere el menisc extern.

Nervis.

La innervació de tot aquest sistema és de part  del ciàtic poplíteo intern. El nervi  descendeix quasi verticalment per el rombe poplíteo (les dues cares inferiors del rombe són els bessons). Quan arriba al fullal del sóleo dona branques musculars que es situen entre el sóleo i els bessons, i després continua cap a davall i es dirigeix cap al forat del sóleo, on s’introdueix, passant a una cavitat situada entre el plànol muscular del tríceps ural, el tibial posterior i els flexors llargs comú dels dits i propi del dit gros. Per ací anirà baixant fins al peu, mentres va donant branques cap al tibial posterior, els flexors llargs i el sóleo. Arribarà fins al maleol intern.

 

Canella (cara anterior  inferior de la cama).

Per a adaptar el peu a les superfícies irregulars (lateralització), hi ha dos grups que pertanyen a dos sistemes neuromusculars. El grup la teral que pertany al peroneu superficial i el grup muscular anterior, que pertany al peroneo profund o tibial anterior.

ACLARACIÓ: En nómina, el nervi ciàtic poplíteo intern, quan passa el genoll, s’anomena nervi tibial, mentres que en nomenclatura clàsica es diu tibial posterior. El nervi ciàtic poplíteo extern en nómina es diu nervi peroneu, i es divideix en peroneu superficial i peroneu profund. En el mateix ordre, en nomenclatura clàsica, a aquests nervis sel’s anomena nervi musculocutani i nervi tibial anterior.

Sistema neuromuscular del nervi musculocutaneo (peroneu superficial).

Format per dos músculs, el peroneu lateral llarg i el peroneu lateral curt. El peroneu lateral llarg tindrà una funció flexora i eversora, mentres que la funció del peroneu lateral curt serà sols eversora. L’acció combinada dels dos fa la bóveda plantar més pronunciada.

• Peroneu lateral llarg: El seu origen és la planta del peu. S’inserta en la cara plantar del primer cuny, encara que poden haver expansions tendinoses cap al primer metatarsià o cap a l’escafoides. A partir d’aquesta inserció es forma un tendó amb trajectòria oblíqua, cap a darrere i cap a fora, fins arribar a la cresta del cuboides. Aleshores passa per davant de la cresta del cuboides. Els demés tendons i músculs passen per damunt d’aquest, formant un túnel per al lligament. Al cuboides gira la seua trajectòria i ix de la planta, per tal de pujar per darrere del maleol extern. El tendó dona lloc al ventre muscular, el qual s’insertarà en el terç proximal del cos del peroné. També hi ha expansions que arriben fins a la cara anterior i posterior de la membrana interossia. Arribarà fins al cap del peroné. La inserció no és uniforme, ja que el múscul deixa al insertar-se uns túnels per els que passarà el nervi peroneo comú, que en el moment d’entrar en aquest túnel es divideix en dos per a donar lloc al peroneu profund i al peroneu superficial.
• Peroneu lateral curt: S’origina en la cara externa i superior de la base del cinqué metatarsià. D’ací el tendó va cap a darrere per damunt del tendó del peroneo lateral llarg i passa retromaleolarment per dins del tendó del peroneu lateral llarg. Ací puja cap a damunt i s’inserta d’una forma uniforme sobre els dos terços distals del peroneu i sobre la cara anterior i posterior de la membrana interossia.

Nervis.

El ciàtic poplíteo extern baixa cap a davall vorejant el genoll. Després voreja el cap del peroneu i es divideix en peroneu superficial i peroneu profund. El peroneu superficial baixarà per dins dels túnels deixats per la inserció del múscul peroneu lateral llarg, donant branques que innervaran a aquest i al peroneu lateral curt. Una volta haja passat a aquests dos músculs i arribe al tendó del peroneu lateral curt, eixirà a la superfície i es convertirà en un nervi sensorial, arreplegant la sensibilitat de la zona externa del turmell.

Sistema neuromuscular del tibial anterior (peroneu profund).

Es tracta de musculatura extensora de la planta del peu o flexora del dors del peu. És musculatura antagònica de la situada en la part dorsal de la cama. S’encarrega d’alçar la punta del peu. Aquest antagonisme permet una sustentació ferma. Està format per cinc músculs: el tibial anterior, l’extensor propi del primer dit, l’extensor comú llarg dels dits, l’extensor comú curt dels dits i el peroneu anterior o tercer peroneu.

• Tibial anterior: S’inserta en la base del primer metatarsià, des d’on s’exten un tendó cap a damunt, passant per el turmell. El tendó dona lloc a un ventre muscular que s’inserta al llarg del terç proximal de la cara externa de la tíbia, en part de la tuberositat anterior i en la part del còndil extern.
• Extensor propi del dit gros: S’origina en la falange distal (cara superior) i va cap a darrere, situant-se paral·lelament al tendó del tibial anterior. Ací dona lloc a un ventre muscular que s’inserta en la cara externa del terç distal de la tíbia i en la membrana interossia.
• Extensor llarg comú dels dits: Naixen tendons de les falanges distals dels quatre últims dits, els quals s’ajunten en un únic tendó que puja fins al ventre muscular, que s’inserta en el terç mitjà de la cara externa de la tíbia i en la membrana interossia
• Múscul pedio o extensor curt dels dits: S’origina en el tendó de l’extensor llarg. Es formen tendonets que donen lloc a masses musculars que es fusionen en una massa muscular única. Aquesta s’insertarà en la cara externa superior del calcani.
• Tercer peroneu: S’inserta en la cara superior del cinquè metatarsià. Dona lloc a un tendó que va cap a darrere i acaba insertant-se en el forat que deixa el peroneu lateral curt. És un múscul inconstant.

Per a mantindre tot el sistema hi ha un lligament anular que va de maleol a maleol, anomenat lligament anular o retinàcul anterior del turmell.

Nervis.

El peroneu profund o tibial anterior s’origina en la zona en la qual el ciàtic poplíteo extern perfora al múscul peroneu lateral llarg. Aquest nervi no s’introdueix a través del canal format per l’inserció del peroneu lateral llarg la peroné, si no que passa cap a davant i es situa en el plànol entre el múscul tibial anterior i el múscul extensor comú llarg dels dits. Per aquest plànol va descendint. Conforme va descendint donarà branques colaterals per al tibial posterior, l’extensor comú dels dits i el propi del dit gros. Una volta passa aquests músculs, dona una branca lateral que arriba fins al peroneu anterior o tercer peroneu (quan existeix). Aquest múscul també pot estar innervat per branques del nervi peroneu superficial o musculocutani. Finalment, el nervi tibial anterior o peroneu profund passa per el lligament anular i dona branques per al múscul pedio.

Cara posterior de la cuixa (cara posterior superior de la cama).

Sistema neuromuscular de les branques del ciàtic major.

El nervi descendix donant branques colaterals per a una musculatura que es coneix genèricament com a isquiotibial (encara que no tots els músculs d’aquest grup s’inserten en la tíbia). Aquest grup de músculs tenen la funció d’extendre l’articulació coxofemoral, bé per a tirar la cama cap a darrere o bé per a alçar el tronc cap a damunt.

• Gran aproximador o aductor major: És un múscul format per dos fascicles, un recte i un oblicu.
  • Fascicle recte: S’origina en la tuberositat isquiàtica i descendeix verticalment per a arribar al tubercle de l’aproximador major (per dalt del cóndil intern). A diferència de la resta del múscul, aquest fascicle és recte. L’acció del fascicle sols és sobre l’articulació coxofemoral, donat que s’inserta en el fèmur i no arriba a la tíbia. Té una funció aproximadora a banda de les funcions genériques dels isquiotibials. Aquest múscul no és pròpiament un isquiotibial.
• Semimembranós: Va un poc per fora i per darrere del fascicle recte del gran aproximador. És un múscul pla rodejat per una forta aponeurosis que conforme baixa es va fent més laxa. D’ella naix el ventre muscular. Finalment dona lloc a un tendó que s’inserta directament sobre la part posterior de la tuberositat interna de la tíbia. L’aponeurosi de l’inici li dona el nom de semimembranós. El tendó d’inserció distal dona lloc a dues branques o desdoblaments tendinosos. Un d’ells s’anomena reflejo, i gira cap a davant per a insertar-se en la part anterior de la tuberositat interna de la tíbia. L’altre s’anomena recurrent i gira cap a fora per a insertar-se en la càpsula articular del genoll i donar lloc al lligament poplíteo oblíquo.
• Semitendinós. S’inserta un poc per darrere i per fora del semimembranós. Dona lloc a un ventre muscular que es situa en un canal que deixa la membrana del semimembranós. A meitat de la cama dona lloc a un tendó llarg. El tendó gira cap a davant per davall del tendó directe del semimembranós i acaba insertant-se en la cara anterior i superior de la tíbia, per baix de la tuberositat interna. El sistema d’inserció és comú a dos músculs més de la part anterior de la cama, anomenats el musculus gracilis o recte menor i el múscul sartorio. Aquest sistema es coneix com pata de ganso.
• Bíceps crural o bíceps femoral.
  • Fascícul profund: És el fascícul curt. S’origina en el cap del peroné, mitjançant un tendó que dona lloc a un ventre muscular profund que s’inserta en el terç o meitat distal de la línia aspra del fèmur.
  • Fascícul superficial. El fascícul llarg o superficial és més superficial i arriba fins a la tuberositat isquiàtica, on s’inserta. S’insertarà per damunt i per l’exterior del semitendinós. La inserció inferior és la mateixa que la del fascícul profund. En la inserció són el mateix ventre muscular.

Nervi ciàtic major.

El nervi ciàtic major s’origina per el forat ciàtic major i d’ací descendix cap a davall. Quan arriba al bíceps crural, es disposa en el plànol entre el bíceps crural i el semitendinós. En aquest punt dona lloc a branques cap a la superfície que innervaran el bíceps crural, i branques cap a la profunditat que innervaran al semitendinós, semimembranós, i al fascicle recte del gran aproximador.

Entre l’àngul dels bessons  i l’àngul del semimembranós i el semitendinós amb el bíceps crural es forma el rombe poplíteo. Quan el ciàtic arriba al rombe poplíteo, dona lloc al ciàtic poplíteo intern i al ciàtic poplíteo extern. La trajectòria del ciàtic poplíteo extern serà paral·lela a la vorera inferior del bíceps crural. Arribarà a contornejar al genoll i després arribarà al cap del peroné el qual també serà vorejat. En el moment en que el nervi voreja el cap del peroné, és molt superficial.

Natja (cul); articulació pelvitrocantèrea.

Sistema neuromuscular de les colaterals del plexe sacre.

Aquesta musculatura complirà una funció rotadora externa. Serà una musculatura abductora (separadora) i adreçadora (posarà el cos en posició erecta). Assegurarà la sustentació del cos, ja que augmenta la base de sustentació al portar la punta del peu cap a fora. Dins d’aquesta musculatura s’inclou el gluti, el múscul més potent del cos. Sobre la fosa ilíaca posterior hi ha tres línies. La línia glútea posterior, la línia glútea anterior (ambdúes convergeixen en l’espina ilíaca anterosuperior), i la línia glútea inferior. Aquests músculs es disposen en tres plànols.

• Plànol profund:
  • Gluti menor. S’origina entre la línia glútea anterior i l’inferior. El múscul es dirigeix cap a la part més alta del trocànter major, on s’inserta.
  • Piramidal. S’inserta mitjançant un tendó en el pic del trocánter major i des d’ací s’obri per a insertar-se dins de la pèlvis en la cara anterior del sacre per fora dels forats raquideos anteriors del 2 al 4. 
  • Obturador intern. Té el seu origen en la foseta digital (per baix de l’inserció del piramidal), en el trocànter major. Des d’ací s’origina un tendó llarg i al arribar a l’escotadura ciàtica menor, es reflexa. El múscul acaba insertant-se en la vorera del forat obturador i en la pròpia membrana obturatriu. L’escotadura fa de polea. El tendó de l’obturador ha de quedar fixe, per a la qual cosa estan els músculs géminos.
  • Géminos. S’originen en el tendó de l’obturador intern i van des d’ell a l’espina ciàtica el superior i a la tuberositat isquiàtica l’inferior.
  • Quadrat crural. S’origina en la línia intertrocantèrea posterior i des d’ací es dirigeix cap a la tuberositat isquiàtica per baix de l’inserció del gèmino inferior
• Plànol intermitjà:
  • Gluti mitjà. Té el seu origen entre les línies glútees anterior i posterior, arribant fins a l’espina ilíaca anterosuperior. L’inserció inferior és per fora del tendó del gluti menor, en la punta del trocànter major.
  • Tensor de la fascia lata. La fascia lata és l’aponeurosis superficial de la cuixa. En aquesta aponeurosis hi ha una regió, situada en l’exterior de la cama, que és més gruixada, i s’exten en forma de cinta de baix a dalt de la cuixa. S’anomena cintilla ileotibial o de Maissiat. Té el seu origen en la part externa del genoll i envia expansions fins al peroné i la ròtula. D’ací puja lateralment, fins arribar a l’espina anterosuperior. En el tram superior d’aquesta cintilla ileotibial, l’aponeurosis envolta un ventre muscular, anomenat múscul tensor de la fascia lata.
• Plànol superficial:
  • Glúteo major. És el múscul més potent del cos. S’origina en varios plànols en una zona molt ampla. A més a més, l’aponeurosis que envolta al múscul forma extensions que divideixen al múscul en fascicles. L’inserció proximal va des del quint posterior de la cresta ilíaca, l’aponeurosis lumbar, els lligaments sacroilíacs posteriors, les tuberositats sacres posteriors externes e internes i el lligament sacrotuberós. L’inserció distal també és en dos plànols. Les fibres més profundes s’inserten sobre la línia glútea del fèmur (una línia que va des del trocànter major a la línia àspera)les fibres més superficials arribaran fins a la cintilla de Maissiat. La cintilla de Maissiat dona expansions que cobrixen part de la inserció d’aquest múscul i es continuen amb la pròpia aponeurosis del múscul. Aquest múscul forma el plec del cul.

Funcions de cada estructura: Tot el sistema tirarà del trocànter major.

• El gluti menor, el piramidal, i l’obturador intern estiraran de la part més superior del trocànter, i per tant, separaran la cama. Però tindran un component rotador extern. El gluti menor serà fonamentalment abductor i un poc rotador. L’obturador intern serà més rotador que abductor.
• El quadrat crural és exclusivament rotador. No és separador, si no que és aductor (aproximador).
• El tensor de la fàscia lata i el gluti mitjà són fonamentalment separadors, però tenen una funció bàsica en la marxa: ja que estiren de l’espina ilíaca cap a davall per a compenar la força del pes al canviar el centre de gravetat al alçar el peu.
• El múscul piramidal té una funció topogràfica important. Separa el forat ciàtic major en dos hiats, un suprapiramidal i un infrapiramidal. Per l’hiat infrapiramidal passa el nervi ciàtic major.

Plexe sacre i plexe lumbar.

• Plexe sacre.

La innervació depén de colaterals del plexe sacre. La primera colateral s’origina en l’hiat suprapiramidal, i es coneix com nervi gluti superior. Aquest nervi es situa en el plà entre el glúteo mitjà i el glúteo menor. Els innerva i arriba fins al tensor de la fàscia lata.

El segon colateral és el nervi per al piramidal. Innerva a aquest múscul i es queda dins de la pèlvis.

El següent nervi també s’origina dins de la pèlvis, e ix infrapiramidalment. S’anomena nervi gluti inferior, e innerva al gluti major.

Les altres colaterals naixen fora de la pèlvis, del propi nervi ciàtic major. Un innerva l’obturador intern i el gèmino superior i l’altre innerva el gèmino inferior i el quatrat crural. Es diuen nervi obturador intern i gèmino superior i nervi gèmino inferior i quadrat crural.

·        Formació del ciàtic major. Es forma a partir d’una branca de L5. A aquesta branca s’unix S1, S2 i S3. la unió de les quatre i una branca anastomòtica de L4 anomenada tronc lumbosacre formen el plexe sacre. La reunió del plexe lumbosacre dona lloc al nervi ciàtic major. Conforme ixen les distintes arrels metamèriques, es separen en dues branques. La branca anterior de cada arrel metamérica es fusiona amb la siguient, formant dues aletes, una anterior i una posterior. Quan s’ajunten les dues aletes, formaran el nervi ciàtic major.

El nervi gluti superior, el piramidal i el gluti inferior són branques colaterals de l’aleta anterior del plexe lumbosacre. El nervi del gèmino superior i l’obturador intern i el del gèmino inferior i el quadrat crural seran colaterals de l’aleta posterior.

Cada nervi de tots els anteriors tindrà components (2 ó 3) de cada metàmer.

• Plexe lumbar.

És més simple que el plexe sacre. Està format per tres arrels, L2, L3 i L4. Cada metàmer també es divideix donant lloc a una branca posterior i una branca anterior. La unió de totes les branques anteriors donaran lloc al nervi obturador, que arriba fins a la línia innominada, descendix i passa per la vora superior de la membrana obturatriu. Passa per el forat superior de la membrana e ix del maluc. Originarà el sistema neuromuscular de l’obturador.

L’altra aleta donarà lloc al nervi crural o femoral. Aquest donarà lloc al sistema neuromuscular del crural. Descendix per el psoas ilíac i ix del maluc per un hiat gran anomenat llacuna muscular.

Sistema neuromuscular de l’obturador.

Aquest grup de músculs tenen la funció d’aductors o aproximadors. També fan la funció de rotadors externs. S’inserten al voltant del  púbisi de la branca isquiopubiana. Es disposen en una sèrie de plànols:

• Plànol profund:
  • Aproximador major o tercer aproximador (fascicle oblicu, perquè el fascicle recte el vam veure en el sistema neuromuscular de les colaterals del sacre). S’origina al llarg de la cara anterior e inferior de la branca isquiopubiana. Les fibres van des d’ací, en trajectòria oblíqua, per a arribar a la línia àspera (per darrere del fémur). Les fibres més mitjals tenen una trajectòria més oblíqua, i s’inserten més cap a damunt creuant a les fibres més laterals, que s’inserten més cap a davall. Les fibres laterals tindran una funció rotadora externa i aproximadora, mentres que les fibres mitjals tindran una funció flexora. Entre les insercions dels dos fascicles (recte i oblicu) queda un hiat en el fèmur, per el qual passa l’artèria femoral (forat del tercer aproximador).
  • Múscul recte intern. S’inserta a continuació de les fibres més mitjals del fascicle oblicu de l’abductor major. També es diu músculus gracilis. D’ací, les fibres baixen verticalment i arriben a insertar-se en la cara anterior interna i superior de la tíbia, just per damunt de l’inserció del semitendinós (segon múscul de la pata de ganso). És fonamentalment flexor. Quan el genoll està flexionat, flexiona les dues articulacions, el genoll i el maluc.
  • Obturador extern. No és aductor, si no abductor, és a dir, separador. S’inserta proximalment al voltant del forat obturador, i en la membrana obturatriu. D’ací va cap a darrere per a insertar-se en la foseta digital junt a l’obturador intern (passant per davall dle coll anatòmic del fèmur).
• Plànol mitjà:
  • Aproximador menor. S’inserta en la llàmina quadrilàtera i d’ací descendeix oblíquament per a arribar a la part superior de la línia àspera. Aquest és rotador extern i aproximador.
• Plànol superficial:
  • Aproximador mitjà. S’inserta per damunt de l’inserció de l’aproximador menor en la llàmina quadrilàtera del pubis, mitjançant un tendó, i al fèmur en la seua porció mitjana de la línia àspera.

Nervi obturador.

Tots els músculs anteriors són innervats per l’obturador. Aquest nervi ix per el canal subpubià (forat en la membrana obturatriu). En eixir dona immediatament una branca per a l’obturador extern. Després es torna a dividir i dona lloc a una branca anterior i una branca posterior. L’anterior es situa entre l’aproximador menor i el mitjà, innervant als dos. La posterior es situa entre l’aproximador menor i l’aprosimador major, i també innerva als dos. La branca posterior donarà lloc a altra branca que innervarà al recte intern.

• Hi ha un altre múscul que no pertany a aquest sistema neuromuscular i que també pot venir innervat per la branca anterior de l’obturador. És el múscul pectíneo. S’origina al voltant de la branca ileopubiana (per dalt del canal subpubià). D’ací origina fibres oblíques que aniran cap a davall i cap a fora, per a insertar-se en la cresta mitjana de la trifurcacio de la línia àspera (cresta pectínea). La vora interna del pectíneo coincideix amb la vora externa de l’aproximador mitjà, de tal forma que entre els dos formen un plànol.

Sistema neuromuscular del crural.

S’encarreguen de flexionar el maluc i extender el genoll. Aquest sistema neuromuscular és el que flexiona la cadera, esten el genoll i ens fa caminar. Gràcies a ell, podem estirar la cama cap a davant i fer que el centre de gravetat es desplace de forma que el pes se’n vaja cap a davant. Es troben en el panorama anterior. Existeixen un conjunt de lligaments que tenen importància topogràficament. Separen elements.

• El lligament inguinal, que va des de l’espina ilíaca anterosuperior a l’espina del pubis. Forma un plec suerficial anomenat plec inguinal. Sobre el lligament hi ha varies estructures.
• La cinta ileopectínea. Va de l’eminència del pubis al lligament inguinal. Aquesta separa tot el que hi ha per baix del llligament inguinal en dos espais: la llacuna muscular (fora) i la llacuna vascular (dins). Dins de la llacuna vascular es diferencien altres estructures:
• Lligament falciforme: Està per la part interna. Te forma de falç.
• Lligament pectíneo o de Cooper. Cobrix la superfície pectínea. Va fins a l’origen del lligament inguinal. La llacuna vascular està circumscrita pel lligament de Gimbernat, el de Cooper i la cinta ileopectínea.

Els músculs són els següents:

• Pectíneo. Té una acció diferent als demés, donat que és abductor, en volta de ser flexor del maluc i extensor del genoll.
• Psoas. S’origina en les cares laterals dels cossos vertebrals, de les bases de les apòfisis costiformes i del disc intervertebral, des de D12 a L5. En el cos vertebral queden uns forats (hiats del psoas), els quals són arcs que forma el psoas en el centre del cos vertebral on no s’inserta. Des d’aquest origen, el múscul descendeix fins a la llacuna muscular. Conforme baixa s’ajunta amb les fibres de l’ilíac.
• L’ilíac té el seu origen en la fosa ilíaca interna. Els dos baixen junts a insertar-se en el trocànter menor. A voltes les insercions poden estar diferenciades en el trocànter menor. Entre el psoas i l’ilíac hi ha un surc per el qual baixa el nervi crural.
• Psoas menor. Una part de les fibres del psoas, no s’inserten al trocànter menor, si no que es desvien i s’inserten en la cintilla ileopectínea.
• Ilíac menor. Un grup de fibres es desvien de l’ilíac i s’inserten en l’eminència pectínea, per baix de l’espina ilíaca anteroinferior (fibres més profundes del múscul ilíac).
• Quàdriceps. És un múscul que ix d’un tendó comú (tendó rotulià). S’inserta en la tuberositat anterior de la tíbia. La rótula està engastada en el tendó. Del tendó rotulià es diferencien tres plans tendionsos on s’insertaran diversos músculs.
  • Plà profund. En ell s’inserta el múscul crural. S’inserta en les tres quartes parts anteriors del fèmur.
  • Plà mitjà. En ell s’inserten els dos vastos (extern e intern) El tendó dels vastos dona lloc a dos ventres musculars. Un gira externament insertant-se al final en la part més externa de la línia àspera, i arribant fins i tot a l’inserció del crural en la seua part superior. El vasto intern té el mateix origen però gira cap a dins i acaba insertant-se en la vora més interna de la línia àspera. Entre els dos hi ha una banda aponeuròtica que els unix per davant.
  • Plà superficial. En ell s’inserta el recte anterior. Les seues fibres pugen verticalment per a acabar insertant-se en dos tendons. Un tendó directe s’inserta en l’espina ilíaca anteroinferior. Un tendó reflexe s’inserta en la vora superior de la cella acetabular.
• Sartorio. Té un origen comú amb el tensor de la fascia lata. Té una trajectòria oblíqua, cap a baix i cap a dins, vorejant el marge intern del recte anterior i del vasto intern acaba en la pata de ganso.

Hi ha uns quants matissos en les funcions de cada un dels músculs, ja que a més de la funció global del conjunt, tenen petites components distintes.

• Ilíac. Flexiona el maluc
• Psoas. Estira de les vértebres, i en particular dels discs intervertebrals. Flexiona la cadera i la columna. Si el treball de múscul és continuat, provocarà una hèrnia de disc al treure als discs intervertebrals del seu lloc. En alguns exercicis, com les abdominals, actua en realitat el psoas, la qual cosa pot provocar una hèrnia. Per a evitar-ho, és convenient realitzar els exercicis amb les cames flexionades.
• Quadriceps.
  • El crural serà extensor del genoll.
  • Els vastos també són extensor del genoll, però tenen força de descompensació bé cap a l’exterior o bé cap a l’interior, és a dir, que poden provocar l’extensió cap a fora o l’extensió cap a dins.
  • El recte anterior serà extensor del genoll i flexor del maluc.
  • Sartorio. Va de fora cap a dins. A més de flexor, és aproximador. S’encarrega del moviment de creuar les cames. Actua sobretot quan ja està un poc flexionat el genoll.

Nervis.

El nervi crural en atravessar la llacuna muscular, es ramifica i dona lloc a una branca per a cada múscul.

 

Sistema circulatori del membre inferior.

Evolució del sistema circulatori al membre inferior.

El sistema general s’enten des del punt de vista evolutiu. Com sabem, en l’estat preembrionari, trobem dos aortes que desemboquen en dos artèries umbilicals. Quan es produeix el plegament, les dues aortes es fusionen, al mateix temps que ho feia el tub cardíac primitiu. En la seua part més caudal, no es fusionaran, si no que donaran lloc a les artèries ilíaques primitives. D’aquestes artèries naixeran les artèries umbilicals. Però les artèries ilíaques s’allargaran en el moment en que comence a desenvolupar-se el membre inferior. Aquestes donaran lloc a les artèries isquiàtiques. Aquesta s’allargarà fins a la part més distal del membre inferior, però, patirà molts canvis. El membre inferior es prolongarà i començaran a aparèixer les flexures. L’artèria isquiàtica quedarà com artèria dorsal. Conforme comencen a aparèixer els ossos, ventralment apareix una altra branca anomenada rostral. En les flexures (futures articulacions), començaran a apareixer branques anastomòtiques. Degut a les branques anastomòtiques, l’artèria isquiàtica es talla per el genoll, de forma que la rostral quedarà formant un colze, que desprès es dividirà en dos artèries.

Recorregut arterial de la cama en l’adult.

D’aquesta forma, hi haurà en l’adult una aorta abdominal, que es dividirà a l’altura de L5. Donarà lloc a l’artèria ilíaca primitiva. Aquesta es tornarà a dividir per a donar lloc a l’artèria ilíaca interna i externa. La primera derivarà de l’artèria isquiàtica (dorsal), i donarà branques per a irrigar les vísceres pelvianes. Al mateix temps, aquesta artèria donarà branques per a irrigar a trés músculs. Seran l’artèria obturatriu, l’artèria glútea superior i l’artèria glútea inferior. L’artèria ilíaca externa, quan ix de la pèlvis, passa a denominar-se artèria femoral. Aquesta donarà lloc a la femoral profunda i a la femoral superficial. La femoral profunda es quedarà en la cuixa irrigant-la. L’artèria femoral superficial portarà la sang al tram distal, i passarà de davant a darrere a través del tercer aproximador (hiat del tercer aproximador). Aleshores passarà per el forat poplíteo, i passarà a denominar-se artèria poplítea. Del forat poplíteo avança i dona lloc a dos artèries: la tibial anterior i la tibial posterior. La tibial posterior donarà una branca anomenada artèria peronea. La tibial posterior es clavarà per l’hiat del sóleo, arribant així al peu per darrere del maleol intern. Ací, finalment, donarà dos branques, que són l’artèria plantar externa e interna.

Artèries depenents de l’artèria ilíaca interna.

L’artèria ilíaca interna també es coneix com a hipogàstrica. Irriga al recte, bufeta, genitals, etc. A banda d’açò, irrigarà a tres músculs.

• Una d’aquestes branques és l’artèria obturatriu, que és la primera, i ix cap a davant fins arribar al canal subpubià, on es divideix en dos branques, una anterior i una posterior. Les dues descendixen per davant i per darrere de l’aproximador menor, e irriguen la part proximal dels músculs del sistema obturador (excepte el múscul obturador extern, que està irrigat totalment). Cal mencionar a una branca de l’artèria obturatriu posterior, la qual va amb el lligament redó, i entra en el cap del fèmur, mitjançant un túnel en l’escotadura isquiopubiana. Una altra branca que va cap a darrere i acabarà anastomitzant-se amb l’artèria isquiàtica.
• L’artèria glútea superior ix per l’hiat suprapiramidal, i dona lloc a una branca superficial i una branca profunda. La superficial es situa entre el gluti major i el gluti mitjà. Irrigarà a part dels dos. D’aquesta artèria, una branca s’anastomitzarà amb una branca de la glútea inferior isquiàtica. L’artèria glútea profunda es situa en el plà que està entre el gluti mitjà i el menor, donant lloc a dos branques, una superior i una inferior. D’elles, la inferior discorre més lateralment, i arribarà al múscul de la fàscia lata.
• L’artèria glútea inferior ix per el forat infrapiramidal junt al nervi ciàtic major i per dins d’ell. A més de l’artèria ilíaca interna, ix l’artèria pudenda interna, que ix i torna a entrar vorejant l’espina ciàtica per a entrar per l’escotadura ciàticca menor. La glútea inferior dona lloc a branques que s’anastomitzen amb la branca superficial de la glútea superior i amb l’artèria obturatriu. El tram final de l’artèria isquiàtica acompanya al nervi ciàtic major i l’irriga (sols al nervi, que no a la musculatura).

Artèries depenents de l’ilíaca externa.

Ix de la pèlvis acompanyada de la vena ilíaca externa. A partir d’ací cànvien de nom per a anomenar-se artèria i vena femoral. Ixen per la llacuna vascular. A poc d’eixir, l’artèria femoral es divideix en dos branques: artèria femoral superficial i artèria femoral profunda.

• Artèria femoral profunda. Es desprén de l’artèria femoral superficial en la part alta del conducte de Hunter. Va cap a darrere i gira cap a fora, i va donant branques als músculs.
  • Artèries circumflexes externa o anterior e interna o posterior. Es situen al voltant del coll quirúrgic del fèmur. Es ramificaran i s’anastomitzaran. En el cas que no hi haja cap branca de l’artèria obturatriu que irrigue el cap del fèmur, aquestes donaran una branca que s’encarregarà de fer-ho, entrant en ell paral·lelament al lligament redó.
  • Donarà després una sèrie de branques per a cada ventre muscular.
  • Arteries perforants. Finalment quedarà una branca que es dividirà en dos artèries perforants. Aquestes es situaran en el plànol entre l’aproximador mitjà i l’aproximador major, i des d’ací perforarà a l’aproximador major. Solen haver tres branques perforants, dos inferiors a l’aproximador mitjà i una superior. Passaran al plànol posterior perforant el tercer aproximador o aproximador major. En el plànol posterior les dues s’anastomitzen entre si i de l’anastomosis ixen dues noves branques que irriguen a tots els isquiotibials.

 

• Artèria femoral superficial. Discorre per un conducte que es coneix com conducte de Hunter. Per ací va l’artèria i la vena superficials, amb el nervi safeno (sensorial). Conforme van baixant, l’artèria i la vena femorals, que havien eixit de la llacuna vascular la primera per fora de la segona, van girant de forma que la vena es posa darrere de l’artèria. El conducte de hunter és un conducte format per una vaina fibrosa que envolta a l’artèria, la vena i el nervi. Està delimitat en la part superior, per el múscul pectíneo al fons, el tendó del psoas ilíac per el costat extern i la fàscia cribiformis per damunt (és un engrossament de la fàscia lata, que a més està foradada per dins. Dins de la fàscia hi ha molts ganglis). Topogràficament, aquesta regió és el triangle d’escarpa. Conforme baixa el conductede Hunter, passa a estar limitat per fora per el vast intern, per davant per el sartorio i en el plànol profund per l’aductor mitjà. En el tram inferior hi ha una membrana que va del vast intern a la porció recta de l’aproximador major. Quan apareix aquesta membana, es forma un hiat. Aquesta membrana es diu vastoaproximadora, i el hiat és l’anell del tercer aproximador. Mitjançant eixe forat, que en profunditat estarà delimitat pel fascicle recte i oblicu de l’aproximador major, l’artèria i la vena femorals superficials passaran de davant a darrere (al romb poplíteo). Al llarg del conducte de Hunter eixiran una sèrie de colaterals.
  • Artèria epigàstrica superficial. És la primera colateral. Es dirigeix cap a damunt e irriga la part superficial de l’abdomen.
  • Artèria circumfleja ilíaca anterior. Va superficialment a l’espina ilíaca anterosuperior.
  • Artèries pudendes superficials superior e inferior. Un poc més avall, cap a la part interior de la cama ixen dues artèries que van cap als genitals externs.
  • Artèria anastomòtica magna. És una branca que ix de l’artèria femoral superficial un poc abans de clavar-se en l’anell del tercer aproximador. Va cap a la part anterior interna del genoll. Contribuirà al circuit anastomòtic perirrotulià. És l’artèria anastomòtica magna.

L’artèria femoral superficial passa després al romb poplíteo i passa a anomenar-se artèria poplítea. Ací es farà satèl·lit del nervi ciàtic poplíteo intern, i anirà amb ell a l’anell del sòleo. En aquest trajecte a través del genoll, donarà cinc colaterals, dos dalt, dos baix i una en mig.

o       Les artèries articulars inferiors (interna i externa) i superiors (interna i externa), envoltaran al genolli acabaran anastomitzant-se entre elles i amb l’anastomòtica magna, contribuint al sistema anastomòtic prerrotulià. L’artèria articular mitjana anirà al forat intercondíleo e irrigarà als lligaments creuats.

o       Artèries dels bessons. Eixiran després de les artèries articulars. Irrigaran als bessons des del plànol profund.

Quan l’artèria poplítea passa per l’anell del sóleo, s’anomena tibial posterior. Conforme descendeix, l’artèria tibial posterior dona lloc a la tibial anterior. Aquesta passarà per l’anell superior del lligament interossi al plà anterior.

La tibial posterior descendeix verticalment acompanyant al nervi tibial posterior i al voltant d’aquesta trajectòria ixen una sèrie de colaterals.

o       Artèria nutrícia de la tíbia. Penetrarà en l’os per a irrigar-lo.

o       Artèria recurrent tibial posterior. Anirà fins a la vora de la tíbia, d’on comença a pujar per a anar a anastomitzar-se amb la xàrcia prerrotuliana.

o       Branques musculars, que irrigaran al sóleo, al múscul tibial posterior i als flexors llargs dels dits i propi del dit gros.

o       Artèria peronea. A la meitat del recorregut de la tibial posterior, eixirà una branca que anirà paral·lela al peroneu. Donarà varies branques.

o      Artèria nutrícia del peroné. Es clavarà en l’os per a irrigar-lo.

o      Branques musculars que aniran a irrigar als peroneus i als extensors llargs dels dits i propi del dit gros.

o      Artèria maleolar externa. Irrigaran al maleol extern.

La branca terminal de l’artèria peronea tornarà al planol anterior a través de l’anell inferior de la membrana interossia. S’anastomitzarà amb una branca de la tibial anterior.

Després, la tibial posterior passarà per darrere del maleol intern per a entrar en la planta del peu, on es dividirà en dos.

o       Artèria plantar externa. És la més important. Vorejarà al quadrat carnós de Silvi, i acompanyarà al nervi plantar extern en tota la seua trajectòria. Formarà un arc, que donarà lloc a artèries digitals (per als dits). També donarà lloc a les artèries interossies, que atravessaran el peu de la planta al dors per a anar a anastomitzar-se amb les seues homòlogues en el dors del peu. 

o       Artèria plantar interna.

Tornant a la tibial anterior, aquesta es bifurcava de la tibial posterior després de passar per l’anell del sóleo. Ací dona una branca.

·        Artèria recurrent peronea posterior. Pujarà cap a damunt per a anar a anastomitzar-se amb la xàrcia anastomòtica prerrotuliana.

Després travessarà l’anell superior de la membrana interossia per a passar al plànol anterior.  Ací descendeix i trau dos colaterals més per al genoll.

·        Artèria recurrent peronea anterior. Anirà per fora. S’anastomitzarà amb la xàrcia anastomòtica prerrotuliana.

·        Artèria recurrent tibial anterior. Anirà per dins. S’anastomitzarà amb la xàrcia anastomòtica prerrotuliana.

·        Després donarà branques musculars per al sistema neuromuscular del tibial anterior.

En el tram final, donarà una branca que s’anastomitzarà amb la branca terminal de la peronea. Donarà dos grups d’artèries maleolars (externes e internes). Continuarà fins passar per davall de l’anell del turmell. A partir d’ací s’anomenarà artèria pedia. Donarà dos colaterals externes i una interna.

·        Artèria marginal interna. És l’interna. Irrigarà al primer dit.

·        Artèria dorsal del tars. És externa.

·        Artèria dorsal del metatars. És externa. Formarà un arc d’on eixiran les artèries interossies dorsals, que faran anastomosis amb les interossies plantars. D’ací també eixiran les colaterals digitals.

Sistema venós.

Xàrcia venosa profunda.

El drenatge venós és paral·lel al llit arterial, però cada artèria anira acompanyada per dues venes, excepte per damunt de l’artèria poplítea, on cada artèria anirà acompanyada per una vena.

Xàrcia venosa superficial.

És una xàrcia subcutànea. Té el seu origen en la planta del peu, on hi ha una grossa capa de greix entre l’aponeurosis plantar superficial i la pell. Ací hi ha una tupida xàrcia venosa anomenada sola venosa de Lejars. Les venes s’ajunten i es reunixen en les dues vores del peu, en les venes marginals. D’aquestes dues venes marginals ixen els sistemes de drenatge, la vena safena externa i la vena safena interna.

·        Vena safena externa. Passa per darrere del maleol extern i puja per darrere de la cama. Conforme puja va arreplegant sang del panorama posterior fins que arriba a la zona poplítea. Entre els dos bessons penetra cap al plànol profund formant un gaiato per a anar a conectar amb la vena poplítea. Però abans dona una branca anastomòtica.

·        Vena safena interna. Arreplega la sang de la marginal interna i del dors del peu. Puja per davant del maleol intern, cara interna i anterior de la cama. Arriba a la flexura del genoll, el voreja passant al panorama posterior, i després torna al panorama anterior. Continua pujant fins arribar al triangle d’escarpa, on perfora la fascia cribiformis i desemboca en la vena femoral formant un gaiato. Sol penetrar entre les dues artèries pudendes externes, encara que açò és molt variable. En l’ascens per el panorama anterior arriba també la branca anastomòtica de la safena externa i s’ajunta amb la safena interna.

El sistema venós va en contra de la gravetat, per la qual cosa ha de suportar pressió e impedir el retorn. Per a complir amb aquestes funcions, existeixen una sèrie de vàlvules. A voltes, es produeixen estenosis en les vàlvules, és a dir, que s’amplia el diàmetre del vas i la vàlvula deixa passar la sang. També es poden produïr fístules arteriovenoses (conexions directes entre una artèria i una vena), que per la pressió de l’artèria amplien la llum de la vena, provocant una acumulació i retenció de sang. Aquestes patologies solen ser doloroses. Estenosis i fístules són tipus de varicositats.

Sistemes dermoneurals.

Són la correspondència de la sensibilitat de la pell respecte de les arrels sensitives nervioses. A cada segment de la cama li correspondrà una arrel nerviosa. La franja de pell innervada per una arrel nerviosa, és un espai dermoneural. Donat que es formen plexes lumbars i sacres, dels quals ixen nervis sensibles, un nervi sensible pot dur components de distintes arrels, i per tant innervar distints espais dermoneurals. Al mateix temps, una arrel nerviosa pot donar components a diferents nervis sensibles.

• L1. Entorn al plec inguinal, en disposició oblíqua.
• L2. Recorre la cara anterior de la cama paral·lelament al límit inferior del sistema dermoneural de L1. Arriba fins al tram inferior del triangle d’escarpa.
• L3. Es disposa paral·lelament a L2, arribant per dins fins al genoll.
• L4. Paral·lelament recorrent la cama per damunt del genoll, fins arribar a la part interna del panxell. Aquest sistema dermoneural arribarà fins al dit gros.
• L5. Paral·lelament recorrerà la cara externa del peu i acabarà abarcant els tres dits intermitjos del peu. Per darrere ocuparà la superfície exterior de la cuixa. També s’encarregarà del centre de la planta del peu.
• S1. Paral·lelament, s’encarregarà de la part externa del panxell, el maleol extern i el dit xicotet. Per el plànol posterior ocuparà tota la superfície central de la cuixa i la superfície exterior del panxell.
• S2. Paral·lelament, s’encarregarà de la superfície del centre del panxell i de la superfície interna de la cuixa.
• S3, S4, S5, C1, s’encarregaran de la superfície de la natja. Ho faran en forma de cercles concèntrics, sent el més extern el primer (S3) i el més intern l’últim.

Per la cara anterior de la cama, els sistemes dermoneurals es disposaran de forma oblíqua, mentres que per la cara dorsal, ho faran de forma quasi vertical. Hi haurà zones de solapament en les quals els límits entre una zona i altra no estaran clars, o podran canviar respecte dels límits estàndar.

Els distints nervis que innerven els espais són:

Regió anterior.

• Abdominogenital. S’encarrega de la zona de l’entrecuixa superior, ocupant part dels espais dermoneurals L1 i L2.
• Genitocrural. És paral·lel a l’abdominogenital, i a més és de la mateixa llargària. Abarca L1, L2 i un poc de L3.
• Femorocutani. Discorre al llarg de la part externa de la cuixa, abarcant tota la seua longitud. Ocupa els sistemes dermoneurals L1, L2, L3, L4 i L5.
• Obturador. Es situa a continuació de l’abdominogenital, arribant fins al genoll. Ocupa L2, L3.
• Entre l’obturador i el femorocutani, es situa el crural. Aquest abarcarà la zona entre mig dels altres dos nervis més la zona anterior del genoll. L2, L3, L4 i L5.
• Safeno intern. S’encarrega de la zona interna del panxell. L3 i L4.
• Safeno extern. S’encarrega de la zona externa del panxell. L4, L5 i S1.
• Musculocutani. S’encarrega del dors del peu. L4, L5 i S1.

Regió posterior.

• Plantar intern. S’encarrega de la part interna de la planta del peu. L4, L5 i S2.
• Plantar extern. S’encarrega de la part externa de la planta del peu. L5, S1.
• Accessori del safeno extern. Innerva la zona externa del dors del panxell. S1.
• Safeno intern. S’ocupa de la sensibilitat de la zona interna del panxell. L4, S2. Acompanya a les venes safenes.
• Safeno extern. S’ocupa de la sensibilitat de la zona intermitja entre el safeno extern i l’accessori del safeno extern. S2 i S1.
• Ciàtic menor. Ocupa tot el panorama de la natja, i el panorama posterior central de la cuixa. L5, S1, S2, S3, S4, S5.
• Obturador. S’encarrega de la regió interna de la cuixa. L1, L2, L3, S2.
• Femorocutani. S’encarrega de la regió externa de la cuixa. L5.

Drenatge limfàtic.

El sistema limfàtic és una xàrcia de vasos xicotets que es comuniquen entre si i que a poc a poc pugen i desemboquen en les venes.

Són una via d’expansió neoplàsica (càncer). Per a evitar-ho estan els ganglis limfàtics. En els ganglis limfàtics hi ha cèl·lules limfàtiques que reconeixen qualsevol tipus de cèl·lula estranya. És una xàrcia que està dins dels teixits. Té un recorregut semblant al venós. La xàrcia limfàtica de la cama és arreplegada per una sèrie de ganglis que es situen en el romb poplíteo, incrustats dins del greix (al voltant de 12 ganglis). Hi ha també una xàrcia limfàtica en la part proximal del membre inferior que es situa en el triangle d’escarpa. El conjunt de ganglis d’aquesta zona estan incrustats en la fascia femoral, que en aquesta zona s’anomena fascia cribiformis. Tots ells desemboquen en un gangli mes o menys constant situat en la part interna del lligament falciforme o de Gimbernat, anomenat gangli de Cloquet.

Vaines, correderes i bosses sinovials.

A causa de la movilitat del membre inferior, necessitem una sèrie d’estructures lubricants.

• Al voltant de les articulacions es formen vaines que envolten als tendons i que permeten el pas d’aquests en per un medi lubrificat. Les vaines són molt importants a nivell del peu i del turmell. Al voltant de cada un dels tendons del peu hi ha una vaina o corredera, excepte en torn als peroneus laterals, que tenen una única vaina compartida. En el cas dels flexors i els extensors llargs comuns dels dits, la vaina sol ramificar-se i ser independent per a cada tendó en l’extrem més proximal.
• En el pas del turmell és necessari un lligament que mantinga els tendons en el seu lloc. S’anomena retinacle del turmell o lligament anular. Hi ha una lligament anular anterior, un intern, un extern i un tibioperoneu anterior. En la part anterior hi ha un lligament en forma de Z anomenat lligament anterior o retinacle extensor superior del turmell. Per la cara interna va l’anular intern, del calcani fins a l’extrem del maleol intern de la tíbia. Hi ha un lligament anular extern que va de la cara externa del calcani fins al maleol extern.
• Bosses seroses. Les bosses estan especialitzades en impedir la fricció del múscul o tendó amb una altra estructura (os, múscul,...). En la part dorsal del peu sol haver una bossa per baix dels tendons dels extensors. A nivell del genoll sol haver dos bosses baix dels tendons dels bessons. Sol haver una bossa baix del tendó del semimembranós. Sol haver una altra baix del bíceps. A nivell de la rótula, s’han descrit 3 bosses: prerrotuliana, suprarrotuliana e infrarrotuliana. La suprarrotuliana està per dalt de la rótula i per baix del tendó del quàdriceps. Es pot continuar amb la sinovial de l’articulació . És mantinguda tensa per el múscul subcrural. La bossa infrarrotuliana es troba per baix de la rótula i per darrere del tendó infrarrotulià. La prerrotuliana es troba entre la pell i la rótula.
• Natja. En les zones de fricció de la musculatura pelvitrocantérea posterior trobem bosses sinovials. Per davall del gluti major, una per damunt del fèmur i una altra per damunt de la tuberositat isquiàtica. Per davall de l’obturador intern, una isquiàtica i una trocantèrea. Per baix del piramidal hi ha una que es troba per damunt de l’escotadura ciàtica major. Sol haver una altra bossa entre el gluti mitjà i el gluti menor i una altra bossa entre les insercions musculars i el trocànter major i la càpsula articular.